Cada dia que passa trobo una raó més per defensar un feminisme radical. Que ningú s’espanti amb el terme ‘radical’, que no mossega. Abans que res, voldria establir amb tu, que estàs llegint això, un petit acord sobre el significat de la paraula, només per saber que partim d’un criteri comú. Faré servir les repetidíssimes paraules d’Angela Davis, que va advocar sempre per un feminisme “holístic” i “integrat”: «radical vol dir, simplement, anar a l’arrel de les coses». Doncs això. Començo.
Ahir al matí, vaig veure que tenia una trucada al mòbil d’un número que no tenia guardat. Era un fix. “Que estrany”, vaig pensar, perquè ja ningú em truca des de cap fix: potser molt de tant en tant, el banc o alguna companyia telefònica, i generalment no responc, perquè ni el meu compte bancari dona per fer grans coses, ni de moment penso a canviar de companyia. Però com que fa un mes que busco feina i he llençat força currículums, aquest cop vaig retornar la trucada sense dubtar-ho; mai se sap. Em va respondre la veu greu d’un home:
–Sí?
–Hola, bon dia! Tinc una trucada d’aquest número.
–Sí, em pots dir qui ets? És que he fet unes quantes trucades.
–Soc la Berta– Ara estava intrigada.
–Ah, Berta! Què tal, com estàs? Soc el J.M., no sé si em recordes. Ens vam conèixer en una roda de premsa a un teatre del Paral·lel, quan tu treballaves al diari tal. Te’n recordes?
La veritat és que em va sonar la seva veu, ben greu i potent – molt radiofònica, que diria un amic. Però no li posava cara al tal J.M., ni hauria recordat mai que es deia així, perquè ara fa més de dos anys que vaig treballar –i només durant un estiu, fent pràctiques– al diari tal. Sí que recordava haver intercanviat conversa i número de telèfon amb un periodista en aquell context. Recordo que fins i tot havíem sortit del teatre, després de la roda de premsa, i havíem caminat junts un trosset del Paral·lel en un diàleg animat. No tinc feina, però lo del networking (o sigui, xerrar amb la gent) no se’m dona tan malament.
–Sí, sí! Ara no et poso cara, però sí, recordo haver xerrat! Què tal, com estàs?
“Què deu voler?”, vaig pensar, “serà feina?”
–Bé, molt bé. Escolta, recordo que m’havies explicat que marxaves a Cuba, o que estaves vivint a Cuba, oi? Què tal? Ja ets per aquí? Estàs treballant?
“Ai, que serà feina. Poc a poc, Berta”.
–Doncs sí, ja soc per aquí! He tornat de Cuba, i estic un temps per Barcelona, i justament estic buscant feina.
–Ostres! I com va?
–Bé… més o menys. Hi ha ofertes, he fet un parell d’entrevistes, però de moment no ha sonat la flauta. Mica en mica.
–És que està malament, el sector. Bueno, potser ara els joves ho teniu més fàcil, però a nosaltres, els sèniors, ja ens comencen a escombrar…– va riure.
“Bueno”, vaig pensar, “escombrar, escombrar, el que se’n diu escombrar…”, però no vaig dir res.
–Doncs mira, jo et volia dir de fer un cafè un dia d’aquests, i xerrem. Què et sembla? Em recordo molt de tu, i recordo que vam estar molt a gust.
“Berta, que tenim feina!” El meu cap a vegades pensa massa ràpid: ja m’estava imaginant en un projecte fantàstic de gestió cultural, perquè ara resulta que potser vull dedicar-me a això.
–Ai, doncs perfecte! I tant! Tu diràs, jo tinc la setmana bastant lliure.
–Molt bé. Deixa’m que miri l’agenda i demà et truco i ens posem d’acord. Va bé?
–Perfecte.
–Val. Parlem. Adéu!
En penjar, vaig caminar alegrement fins a casa. Era dilluns, feia un sol preciós, i jo em sentia tan bé que el cos em responia amb energia. Vaig fer dos missatges de veu: un a la meva família (mare, pare i germà, al xat comú que tenim, on es comuniquen coses bones i coses dolentes en fusos horaris diferents) i un altre a la meva parella. Són quatre persones que m’agrada que sàpiguen quan estic contenta. Un cop enviats els àudios, me’ls vaig escoltar, perquè si em passen coses bones també m’agrada recrear-m’hi una mica – “però no cantem victòria”, deia en ambdós missatges: realment, encara no sabia res d’aquesta trobada, de què voldria el tal J.M., de si encaixaria en el perfil que ell buscava…
De fet, potser ni tan sols em volia oferir una feina, feina. Potser només volia unes traduccions o una cangur pels seus fills, que també m’ha passat. En aquell moment no recordava en quin mitjà treballava, però m’era una mica igual, perquè sabia que ell pertany al món de la comunicació cultural, i això ja em semblava prou (he enviat currículums a llocs que no tenen res a veure amb el que a mi m’agradaria fer). I, mira, en qualsevol cas, que algú potencialment interessant laboralment es recordi de tu i et truqui per telèfon dos anys després d’haver-te conegut cinc minuts, està bé, no? Potser vol dir que, en aquells cinc minuts, vaig dir alguna cosa “intel·ligent”, o vaig causar “bona impressió”, o vaig demostrar “professionalitat”. Jo què sé. Estava contenta, perquè a vegades em costa donar-me valor, professionalment parlant.
El dia va transcórrer amb normalitat. Me’l vaig passar a casa, fent feina del màster. Em feia mal el cap però estava resolutiva i de bon humor. Al vespre havia quedat amb amics de la universitat a qui feia temps que no veia. Havíem estudiat Periodisme junts, però on havíem coincidit més, de manera rutinària i per última vegada, havia estat a les assemblees del mitjà digital que havíem creat i autogestionat durant quatre anys. Ara, cadascú està fent el seu camí, aquí o a l’estranger: alguns es dediquen al periodisme i altres no, però tothom fa alguna cosa mínimament relacionada amb la comunicació. Tenia moltes ganes de veure’ls i que m’expliquessin com els anava la vida.
Em vaig posar un vestit nou que m’agrada molt, em vaig pintar els llavis i vaig sortir al carrer amb Amy Winehouse als auriculars. Quan estava a punt d’entrar a la boca del metro, em va sonar el mòbil. Era el fix del J.M. “Que bé, ja deu haver fet agenda”. Vaig respondre des dels auriculars:
–Hola, J.M.! Com estàs?
–Ei Berta, molt bé, i tu? Escolta, aquesta setmana ho tinc una mica complicat per quedar.
–Cap problema. Si vols ens veiem la propera.
–Com ho tindries el cap de setmana?
“Ui. Una reunió de feina en cap de setmana?” Se’m va baixar una mica l’eufòria. Però en la trucada del matí m’havia dit alguna cosa de que la seva mare estava ingressada; “potser, realment, entre setmana va molt atabalat”. No em semblava el primer contacte més adequat del món, però “va, Berta, que potser és feina”.
–Val! Fem un cafè el cap de setmana doncs.
–Sí, o havia pensat… saps que el Bruno Oro i la Clara Segura estan fent una obra al Romea?
–Sssí… Cobertura, es diu?
–Vaja, veig que estàs al dia de l’agenda cultural! Doncs escolta, si et ve de gust, hi estàs convidada, dissabte o diumenge. I, si vols, abans, fem un tallat.
Com que “si vull” fem un tallat? Tot plegat no anava precisament de fer un cafè i tenir una conversa? Havia intentat no fer-me il·lusions, perquè realment en cap moment havia pronunciat la paraula “feina”, però… per a què em trucaria un periodista que no és amic meu si no és per proposar-me alguna cosa relacionada amb el periodisme? I, a banda d’això, en quin moment havíem canviat un cafè per un dissabte de teatre? Ara sí que no entenia res, i no sabia si m’estava agradant aquesta proposta. Però vaig sentir certa pressió, i el directe és molt traïdor:
–Mmm, sí, val, perfecte. Mira, deixa’m que quadri l’agenda, perquè tinc alguns plans el cap de setmana, i et dic alguna cosa, d’acord? Emmm… Quines sessions hi ha?
En realitat no tenia cap pla, només estava buscant una mica més de marge per acabar de decidir si allò em semblava bé o no. M’estava sentint molt estranya preguntant-li pels horaris del teatre, i dins meu ja feia uns segons que s’havia activat una alarma. En paral·lel, mil pensaments: “però… i si és feina? I si la seva manera d’apropar-se a tu és a través de la cultura, convidant-te al teatre, perquè sap que t’agrada? A la gent que es dedica a la cultura sovint no li suposa un gran problema demanar un parell d’entrades… Potser estic exagerant? Però per què em sento tan estranya? I si no és feina, què collons vol?”
–Dissabte a les 6 o a les 8, i diumenge només a les 6–, va dir la veu greu i potent.
Gairebé ni ho vaig sentir. Estava abstreta en tots aquests pensaments, saltant d’un a l’altre, intentant escoltar-los tots, que s’interrompien entre si. De cop vaig sentir fred al cos i em vaig veure sola a la boca del metro, envoltada de gent que n’entrava i en sortia amb pressa, gent que es saludava, gent carregada amb bosses del súper, gent parlant per telèfon. Vaig tornar a connectar.
–Escolta, estic entrant al metro. Demà miro l’agenda i et truco. Gràcies.
–De res, dona. És que vaig quedar-me amb molt bona impressió aquell dia i a vegades en aquest temps m’he recordat de tu.
“Quin fàstic”, vaig pensar.
–Ja. Bé, parlem. Adéu.
No vaig tornar a donar veu a l’Amy. Em vaig deixar els auriculars penjats a les orelles en silenci. Vaig baixar per les escales mecàniques del metro, mecànicament. El cos em pesava una mica. Estava menstruant, també. De cop, les birres amb els amics em van fer mandra. A dins del tren, vaig escriure a les mateixes quatre persones del matí: “ei, m’acaba de passar una cosa una mica estranya. Hi sou?” Que bonic, vaig pensar, que les persones a qui vull fer saber quan estic contenta siguin les mateixes a qui recorro quan em sento vulnerable. El meu pare va respondre “digues” des d’un altre fus horari i a través d’alguns missatges escrits vaig explicar-li la conversa amb el J.M. No tenia energia per fer un àudio, i tampoc volia explicar-ho en veu alta al mig d’aquell vagó ple de gent. Encara no sé si era desgana o vergonya.
Vaig baixar a plaça Catalunya, i caminant Rambla avall em vaig començar a sentir cada cop més petita. M’agafava a la meva bossa amb força, com si hagués de venir algú a robar-me-la. Vaig comprovar quatre vegades que no vingués un cotxe abans de creuar el carrer i em palpava repetidament les butxaques de l’abric per comprovar que hi tenia el mòbil i la cartera. Havia d’arribar al carrer Joaquim Costa i em vaig desorientar com si fos el meu primer cop al centre de Barcelona. “Soc una exagerada?”, m’anava preguntant un cop darrere l’altre. El meu pare i el meu germà van opinar telemàticament que, amb feina o sense, la proposta del teatre no semblava adequada ni innocent. “Quin fàstic”, vaig escriure.
En arribar al bar on havia quedat, em vaig sentir recollida per primer cop en molta estona. Érem pocs i em vaig deixar anar:
–Ai, per fi!
–Què passa?
Els ho vaig explicar.
–Quina merda, Berta.
–Quin fàstic, tia. Em sap greu.
–Ja. Gràcies. Però… i si no va d’això, i ho estic interpretant malament?
–Però… dos anys després?
–Ja…
–I si li dius que no pots anar al teatre però que vols fer un cafè, com havíeu quedat inicialment? I així veus què vol.
–Sí, potser ho faig. És igual, no vull pensar-hi més. Ja us diré. Gràcies.
Van anar arribant els altres i, entre canyes i croquetes, cadascú anava explicant la seva vida, on treballava, quins plans tenia: un renovava visat per seguir vivint a Mèxic, un altre volia deixar la feina, una es mudava a Bogotà, i una altra canvia de barri per conviure amb la parella. Estaven passant un munt de coses.
–I tu, Berta? Ja no tornes a Cuba? Busques feina aquí?
–Sí, en principi em quedo uns mesos segur, i estic buscant feina.
Donat que no tinc plans concrets, em semblava més interessant parlar sobre les seves vides professionals que sobre la meva, ara a més sobrevolada pel fantasma del J.M. Com de costum, la conversa va anar tirant progressivament cap a recordar anècdotes, històries divertides, compartir algun xafardeig. Me’ls vaig mirar, sentint-me agraïda de veure’ls, de saber que estan bé, més o menys feliços, més o menys fent el que volen. Però que estan bé.
Avui m’he llevat pensant en el J.M. No estava trista ni enfadada, ni em sentia petita com la nit anterior; simplement volia que deixés d’existir dins dels meus pensaments. A la dutxa, he deixat que un riu de sang fluís entre les meves cames, diluint-se amb l’aigua corrent i arribant al desguàs a tota velocitat, com una presa que s’enderroca de cop i deixa anar tot el que contenia. “Que estrany”, he pensat, “quanta sang”.
Després de dinar, he anat a un dels meus cafès preferits del barri per seguir fent feina. Només d’entrar-hi, he reconegut al fons de tot una de les cares que més feliç em fa veure sempre: la de la Lisa. Ens hem abraçat fort, agraint la casualitat. M’he assegut amb ella i amb les dues amigues amb les qui compartia taula. Els he parlat del J.M. –volia fer-ho amb dones que es dediquen al teatre, perquè sé que també és un camp complex en aquest sentit (i quin no ho és?)– i hi ha hagut quòrum: “Berta, ni un cafè”. Una d’elles ens ha explicat com una vegada un director li va proposar de parlar sobre el contingut d’una obra tot fent una copa, de nit, “en un lloc amb unes vistes espectaculars”… Mentre l’escoltàvem, la Lisa em tenia la mà agafada i me l’acariciava. Sempre ho fa. “No estem mai soles”, he pensat.
He encès l’ordinador i m’he posat a escriure: “Cada dia que passa trobo una raó més per defensar un feminisme radical…”, començava, sense saber ben bé com seguiria. Crec que no he sabut continuar perquè, tot i que penso que el feminisme només pot ser radical, no m’estava sentint còmoda escrivint sobre el J.M. tenint encara el dubte encallat, l’interrogant que m’havia acompanyat des d’ahir al vespre. Només hi havia una manera de resoldre-ho: trucar-li i sortir de dubtes. Havia d’esbrinar per què aquest senyor vol anar amb mi al teatre si no em coneix de res. Havia d’esbrinar si la proposta d’un cafè i una conversa li semblava igual d’atractiva que anar junts a veure el Bruno Oro i la Clara Segura.
No en tenia cap ganes, però ho he hagut de fer. He buscat el seu nom a l’agenda del mòbil i he picat el botó verd. No ha respost. “Uf”, he pensat. Al segon, he rebut una trucada d’un altre número.
–Hola?
–Ei, ets la Berta? És que tinc un número per rebre trucades i un altre per fer-ne.
–Ah– Ara ja tot em semblava estrany. –Sí, soc jo.
–Què tal? Ja t’has mirat l’agenda?
–La veritat és que no em va bé ni dissabte ni diumenge. M’havia oblidat que havia fet plans per anar a la muntanya. Si vols fer un cafè un altre dia, m’avises.
–Cap problema. Mira, hi ha una alternativa, que és anar a veure el Godoy, l’humorista aquest, el coneixes? És al Capitol, i ho fan divendres a la tarda. Així t’ho podries combinar.
“Què li passa a aquest tio amb el teatre?”
–Mira, J.M… tu tens alguna proposta per a mi?
–De feina, vols dir?
–Sí.
–Ah, doncs la veritat és que no. Jo treballo a tal lloc, i en principi ara no hi ha res…
He deixat que parlés: “calla, no li posis fàcil”, m’he dit. Ell ha seguit amb la seva veu greu:
–A veure, soc amic de tal persona, ho podríem mirar, perquè ja et dic, he ajudat a gent jove com tu que després s’han col·locat bé, però… bé, podem anar al teatre, no? Jo treballo en cultura i no em costa res demanar entrades del que sigui.
“Que pesat”, he pensat, “no t’estic demanant que em ‘col·loquis’, i ja sé que treballes en cultura i que pots demanar entrades”. No suporto quan la gent treu excessiu rèdit social dels seus petits privilegis. Ho he intentat modular:
–No sé, J.M. A priori, anar amb tu al teatre no seria el meu pla ideal.
Ha respost sorprès:
–Ah, vaja… I per què?
–Doncs perquè no et conec i perquè en tot cas el que em semblaria lògic per conèixer-nos i xerrar una mica seria, precisament, fer un cafè. Però no anar al teatre.
–Ah, no sé. A mi no em sembla tan estrany anar al teatre. És un pla ben normal per cultivar una amistat. Només em vas causar bona impressió i recordo que vam estar a gust. La setmana passada vaig anar al teatre amb una altra amiga i, mira, vam passar una bona estona junts. Però que si no et sembla bé, doncs res, eh?
“A sobre es fa l’ofès? I què vol dir ‘una altra’ amiga? Si nosaltres no som amics! No m’ho pot estar posant més fàcil. Ni un pas enrere, Berta”.
–Doncs no, no em sembla bé.
–Doncs res, escolta, adéu, que vagi bé.
–Apa doncs, vagi bé.
Oh. Quin gust! M’he sentit alliberada. Se m’ha tret un pes de sobre, una boirina que m’havia acompanyat durant tot el dia d’avui i tota la nit d’ahir. Quin plaer deixar en evidència a un home que quasi em deu doblar l’edat i que, pel “bon record” que té de mi (que tant podria ser la meva “intel·ligència” com el meu cul), no se li acut una idea millor que –sorpresa!– convidar-me al teatre. Si jo fos un home, m’hauria fet la mateixa proposta? No en tingueu cap dubte: no. I quin plaer tornar a sentir-me capaç i poderosa en lloc de petita i vulnerable! Quin plaer plantar cara, quina satisfacció dir “no em sembla bé”, i quin gust fer cas del propi instint! Quina xarxa, la meva!, i quin refugi, jo mateixa.
I quina merda que encara estiguem així. Quina merda que, en la meva curta vida, –i en la meva curtíssima vida laboral– ja pugui fer un recopilatori massa gruixut de propostes indecents i faltes de respecte. En una feina que vaig tenir em van batejar com “bombonet” i “reina” sabent que el meu nom és Berta. Un ex cap em va recomanar a un amic seu periodista, i la primera pregunta que li va fer aquest va ser “és guapa?”. Per no parlar de tots els comentaris masclistes que volen impunement en una oficina qualsevol durant un matí qualsevol. I allà es queden, contaminant l’ambient, carregant-te el cap, en un limbo que ningú jutja, perquè realment “no t’ho han dit a tu, és que t’ho prens tot personal” i, per variar, sempre ets la pesada del feminisme.
Però no estem mai soles. I ja n’hem tingut prou, de tanta violència. És a la feina i és al carrer, a les xarxes, de festa i als nostres llits. I no, no som unes exagerades. Sobre el que ha passat avui, podríem escriure’n infinites versions, però és probable que, segons el personatge de la història –el J.M. o jo– que expliqués els fets, el relat oscil·laria, si fa no fa, entre aquests dos:
1. Un periodista que em va conèixer fa dos anys en un ambient laboral s’ha recordat de mi i em diu de trobar-nos. Per proposar un pla simpàtic, se li acut anar junts al teatre. Jo reacciono fatal perquè estic boja i penso que tot té a veure amb el masclisme, el patriarcat, i les relacions de poder.
2. Un home desconegut –a qui, per cert, encara no he pogut posar cara perquè no en surt cap foto a Internet– amb qui vaig parlar una vegada fa dos anys en un ambient laboral, es “recorda de mi” i em proposa de trobar-nos per un cafè. A la següent trucada, em diu que per què no anem al teatre el cap de setmana. Em sento incòmoda i penso que, si vol parlar de feina (perquè, si no, què deu voler?), no em sembla el pla més adequat. A la tercera conversa, em diu que no vol parlar de feina, “només anar al teatre” i “cultivar una amistat”. Em salten les alarmes del masclisme, el patriarcat i les relacions de poder. Li dic que no. Penjo i em sento alleujada.
Ara no cal que ningú triï quina versió de la història li sembla més fidel als fets. A mi m’és igual; jo sé quina és la meva. Sé perfectament com m’he sentit al llarg d’un dia sencer, sé com el meu cap ha anat volant de manera involuntària cap a pensaments que no m’agradaven. Sé com m’ha parlat el cos, sé que no m’he llevat bé i que he sagnat molt més del normal. Ho sé perquè ho he viscut, i ho he viscut així. Escoltem-nos primer i fem-nos més cas, perquè tot el que hem de saber ja ho portem a dins. I sí, fem xarxa i busquem suport (sempre!), però deixem de requerir el consens extern per validar les nostres històries. Comencem a menystenir-nos menys i a legitimar-nos més. “Jo soc així i així és com m’he sentit” és la forma més respectuosa que tenim de cuidar-nos. I la primera que tenim de protegir-nos.
Cada dia que passa trobo una raó més per defensar un feminisme radical. Que ningú s’espanti amb el terme ‘radical’, que no mossega. Abans d’acabar, voldria aclarir amb tu, que has arribat a llegir fins aquí, un petit acord sobre el significat de la paraula, només per saber que concloem aquest escrit amb un criteri comú. Faré servir les repetidíssimes paraules d’Angela Davis, que va advocar sempre per un feminisme “holístic” i “integrat” (vaja, un feminisme total, sense excepcions): «radical vol dir, simplement, anar a l’arrel de les coses».
Anar a l’arrel de les coses. Doncs això. Seguim.