Com proven les fotografies que encapçalen aquest post, Sydney Sweeney s'erigeix en la reina de les catifes vermelles. La seva fesomia és per tot arreu; fins i tot arrossega certa polèmica per una campanya publicitària d'uns texans que hom ha acusat de supremacista (blanca), pel joc de paraules entre "jeans" i "genes".
Encara que només fos per curiositat, volia esbrinar si la seva carrera cinematogràfica justificava les seves poses, o només es tractava d'una qüestió d'atributs físics (prou evidents). El problema és que resultarà difícil determinar si una cosa té sentit sense l'altra.
No he vist la sèrie "Euphoria". La intervenció de Sweeney a "Érase una vez en... Hollywood", malgrat la capacitat d'en Tarantino per descobrir talents i llançar o rellançar carreres, era massa discreta per generar una opinió.
Sí que havia vist -una mica en diagonal, ho reconec- "Cualquiera menos tú" (Will Gluck, 2023), però ni la seva presència ni la d'actors més versàtils com Glen Powell (anava a afegir Dermot Mulroney, però ho retiro) animen una previsible funció que té el nivell lamentable de la comèdia romàntica nord-americana dels darrers decennis.
No em vaig atrevir amb "Madame Web", ateses les crítiques nefastes, i vaig intentar veure "Immaculate" (Michael Mohan, 2024), una presumpta història de terror en què feia de monja i l'acompanyava Álvaro Morte, però, al cap de mitja hora, me'n vaig cansar.
Per fi, però, he pagat una entrada de cinema (o dues, per ser exactes) per veure una molt publicitada estrena en què comparteix protagonisme amb l'Amanda Seyfried. Es tracta, com ja haureu endevinat, de "La asistenta" (Paul Feig, 2025). Però permeteu-me que, abans, comenti un altre títol que també havia deixat a mitges en una plataforma i que vaig optar per revisar i veure sencer després de l'impacte que em va causar la seva estrena més recent.
Sobre el paper, "Edén" tenia força atractius. Dirigida el 2024 per Ron Howard, que no és un director especialment brillant però ha signat alguna pel·lícula més o menys decent, comptava també amb un elenc notable: a part de la Sweeney, Jude Law, Vanessa Kirby, Daniel Brühl i... Ana de Armas!
Es basa en fets reals i narra l'experiència de dues parelles i una misteriosa baronessa i el seu seguici que, l'any 1929, fugint algun d'ells d'una Alemanya que no travessava el seu millor moment, viatgen a les Galápagos per exercir de robinsons. Jude Law és metge i, després de desprendre's de la dentadura per evitar infeccions, dedica les moltes hores lliures a escriure un assaig influït per Nietzsche.
La història pot resultant interessant com a estudi de personatges en situacions límit. Però la seriositat de les intencions també pot ser un llast per a un títol que demana una bona tisorada i que pretén captar l'atenció de l'espectador despistat amb moments tan innecessaris com l'escena del complicat part de la jove alemanya interpretada per Sydney Sweeney. D'altra banda, Ana de Armas, fent de presumpta aristòcrata, resulta massa histriònica, fins i tot acceptant el caràcter excessiu del personatge. La Sydney Sweeney, que renuncia a la seva exuberància habitual per fer creïble el paper d'abnegada mare i esposa, guanya sense gaires dificultats el duel interpretatiu amb l'altra musa, prenent el relleu de les nostres devocions.
I ara, tornem a "La asistenta".
Adaptació d'un best-seller que no he llegit ni penso llegir, és una història de suspens en què una noia eixerida i sense ni cinc de calaix (Sweeney) accepta treballar d'assistenta per a una família tan rica com insuportable, on l'Amanda Seyfried exerceix de llunàtica terrorífica i tot apunta a una infidelitat de la serventa amb el marit, més comprensiu i molt ben plantat.
El principal gir de guió es veu venir d'una hora lluny i tot plegat no resulta gaire versemblant; els diàlegs són elementals i ningú no sembla prendre's seriosament l'alambinada peripècia. No obstant això, "La asistenta" resulta infinitament més divertida que els anteriors treballs de la nostra musa i, si ens ho prenem amb humor, té més d'un atractiu: l'anatomia de la protagonista, per descomptat (tot i que tinc els meus dubtes sobre la possible utilització d'una doble de cos en alguna escena), un suspens tan elemental com la resta, però eficaç, sobretot en la part de la sortida a Manhattan, quasi una paròdia de la insulsa "Cincuenta sombras de Grey", i, finalment, un tram final una mica gore, que exhibeix altes dosis de sadisme que caldrà gaudir sense complexos (tot i que no us recomano veure aquest títol ni l'esmentada "Edén" si resulta que teniu hora amb el dentista). En fi, no defensaré que es tracti d'una bona pel·lícula, però funciona com a producte comercial en un moment que sembla que només puguem triar entre els superherois i el cinema d'autor. Fins i tot estic disposat a perdonar-li a "La asistenta" la perversa referència a l'obra mestra de Kubrick "Barry Lyndon".
