EL DÉU SALVATGE

El espíritu que alberga la vida salvaje es la imagen del dios que la creó. Una mente tejió la vida en la cual nos desenvolvemos en consciencia y sin ella.Los dioses de las religiones son intentos de creaciones divinas para entender la maravilla de la vida salvaje compleja.

“El espíritu que alberga la vida salvaje puede entenderse como la expresión más pura y directa de la divinidad en el mundo. No es una fuerza externa que haya dado origen a la naturaleza, sino una presencia inmanente que se manifiesta en cada forma viva, en cada proceso evolutivo, en cada impulso de supervivencia y creación. Allí donde la vida brota sin cercos, donde instinto y entorno dialogan sin intervención humana, se reconoce el reflejo más nítido del dios creador: no un ser antropomórfico ni un juicio moral, sino una inteligencia silenciosa que sostiene y renueva el ciclo del existir. Esa inteligencia —o mente universal— tejió la red de la vida en la que nos desenvolvemos. La existencia humana, con su consciencia reflexiva, no está fuera de ese tejido; es una hebra más, aunque distinta. En ella la vida se observa a sí misma, se interroga, construye símbolos y mitos para dar nombre a lo sagrado. Somos, por así decirlo, el órgano mediante el cual la naturaleza llega a saberse consciente. Pero la consciencia no anula la vida inconsciente que la originó: ambas coexisten, como la ola que forma parte del mar sin dejar de ser mar.

Las religiones, a lo largo de la historia, han intentado traducir esa experiencia de lo absoluto. Crearon dioses y narrativas que representan el orden, la fertilidad, el caos o la armonía, buscando una manera de comprender la maravilla que les rodeaba. En el fondo, cada divinidad —desde las más antiguas hasta las contemporáneas— es un espejo simbólico de la vida salvaje que asombra y sobrepasa la razón. El fuego, el trueno, la fecundidad de la tierra o la mirada de un animal fueron las primeras teofanías: manifestaciones visibles de lo invisible. Reconocer ese vínculo ancestral implica recuperar una mirada sagrada hacia la naturaleza. No se trata de adorarla como un ídolo, sino de comprender que en ella reside un principio más amplio que nosotros. El respeto por la vida en su estado natural, por su equilibrio y su misterio, se convierte así en un gesto de reverencia hacia el propio cosmos. Porque observar la vida salvaje es, en última instancia, percibir al dios que la habita.”

NOTA: Els dos primers paràgrafs del text són originàriament meus. Pensats i escrits per mi amb influències externes evidents.

El text entre cometes ha estat desenvolupat per una IA a partir dels dos paràgrafs que el coronen.

Hui es poden escriure una tesi doctoral si dones les ordres correctes a una IA. Déu ens ampare!

Repensant-me.

Bon dia i salut a la bona gent.

Acabe de baixar de Penàguila amb Are.

Ho hem fet amb les nostres clàssiques. Jo amb la R 80 RT, ell amb la 1000. BMWs úniques com els seus amos.

Com cada diumenge de l’any, plogue o neve, hui i tot aquest estiu amb una calor insoportable, que nosaltres, estoicament , soportem, hem pujat a la Casa Enric Valor de l’amic Germà. Ara som a casa vius i estalvis pels favors corresponents a forces desconegudes però familiars.

Acabe de dinar i ho veig tot clar, com deia una famosa escriptora catalana, que ja recordaré quan déu i ella vulguen.

“Sols quan bec veig clar” era la cita d’aquesta escriptora maleïda pel veïnat formal i decent.

Ara ho sóc jo que veig clar amb l’ajuda que hem viscut Are i jo fa uns instants i que a casa ho acabe de rematar.

El meu amic Fer ja em deia que era un mestre amb la moto quan la conduïa desinhibit …

Sí, com ara mateix assegut a la meua cadira sota la pèrgola de fusta enfront de la pau de la mar escoltant la meua música dels anys ’70 del segle passat.

Pensat i materialitzat el pensament en aquest paper digital vull recordar aquell dia, 15 de desembre , dissabte, de l’any ’79 del segle passat quan em vaig presentat en el Carrer de la Nau, Universitat Literària de Valencia, davant de Sanchis Guarner i el seu secretari de la Universitat, per demanar-li les cent mil pessetes que em devíen pel Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica que havia impartit i impartia als mestres de la Vila i Comarca.

Sobre les set del matí vaig eixir de la Vila amb el SEAT 127 verd de Mila acompanyant-me el meu amic Paco el Pintor. Sobre el mig dia Sanchis Guarner i el seu secretari Josep Iborra em firmen el xec amb el meu nom amb les cent mil pessetes. Sobres les tres de la vesprada som a la Vila i a les cinc en punt de la vesprada em vaig casar amb Mila a la Mare de Déu de la Salut per a sorpresa de coneguts i familiars. No vam convidar ningú a res,cosa ben acertada, vam partir ella i jo amb el 127 cap a Alacant a passar la nit al Melià, i d’allí, al dia següent, cap a Corunya… Per cert, Mila amb l’escandalosa regla que ens va acompanyar eixos dies.

Eixe vaig ser jo un dia, en instants màgics, d’ aquells anys; un boig antisocial fins a hui i que ara ho veig tot més clar que mai!

Salut a qui haja arribat fins ací.

En record de Fernando Bloom

Han estat deu anys d’amistat compartint la passió del motoclisme com a mitjà d’aventura pel món. França, Itàlia, Grecia, Croacia, Montenegro, Albania, Marroc, Sàhara … Van ser els espais que compartiren les nostres vivències en cos i ànima.

Hui ja compartix un altre viure amb els seus pares i amb Helmut, que preparà la moto per a rebre’l com déu mana.

Fer, m’has donat vida, una altra mirada al món i esperança en l’alegria de viure fins l’últim dia que espere ser rebut també amb la meua moto i poder viatjar eternamente ara sí.

El concepte d’espècie invasora.

En Biologia el concepte d’espècie invasora s’aplica amb un beneplàcit majoritari, tant en el camp dels vegetals com del món animal.

Una espècie invasora, tant animal com vegetal, en territori aliè és un perill per a la supervivència dels sers nadius, del seu equilibri natural. A l’invasor s’elimina o serà ell qui trenque la dinàmica ancestral de supervivència de les espècies nadives.

Els biòlegs així han actuat i així executen plans per reestablir, en la mesura que siga possible, l‘estatus quo original animal o vegetal en territoris històrics. Ho fan, bé reintroduint espècies ja desaparegudes del medi natural o bé, desplaçant les nouvingudes.

Els no entesos en la matèria recolzem eixes mesures dels experts. L’escola i els mitjans d’informació de masses beneixen eixes mesures en les nostres ments. Les universitats també ajuden a modelar eixe pensar. El funcionariat ha estat dòcil en qualsevol mesura dels anomenats experts en qualsevol matèria científica.

En el camp de la sociologia eixe pensar es contraproduent, i no diguem ja en el camp de la política, però clar la política és una rama del pensar que no té res a vore amb la ciència. Ja no sé molt bé si la sociologia encaixa amb el camp de la ciència. El que sembla és que un i altre diuen seguir els passos científics per establir i ajustar els respectius quefers.

Tot açò ve a compte d’un acte cultural que es va donar en un territori que no està banyat per eixa cultura. Una presentació d’un llibre que tracta d’un món aliè i on els presentadors, col·laboradors i autor senten i s’expressen les seues històries en un lloc que els acull amb estimació i reverència.

Un biòleg ja estaria reestablint l’equilibri perdut al medi, però seria catalogat, en el millor dels casos, feixista, i entraíem en el camp de la política, i tal vegada, en la sociologia de masses.

El fet extraordinari és la desaparició de lo nadiu, del dèbil, del minoritari en sa casa.

Vale quien sirve

Ha faltat Vicente Juárez Jordá. Un amic de la infància, de la platja, d’enfront del passeig de Sant Pere de la Vila Joiosa i de quan el nostre poble era sols la Vila.

Acabe de donar-li el meu condol a Fina, la seua germana en el mateix tanatori, on he conegut la filla de Juarez.

Hi érem els amics de la infància i adolescència, entre altres assistents, en l’últim adéu en cos present.

Després de la missa, que ell també haurà participat des del més enllà, ha parlat als presents,en nom propi i de tots els que l’estimàvem Márquez. Ens ha recordat el lema de la OJE “Vale quien sirve” que tots vam viure en un temps on la democràcia no existia ni sabíem res d’ella.

Juarez va ser tot un personatge com a infant i adolescent en la Vila. La seua paraula movia temperaments i voluntats. Era un líder que no volia exercitar eixa capacitat. Un home de paraula sempre.Un ser especial.

Madrid i la República Dominicana van ser el territori en la seua época adulta.

Després de les paraules sentides de Márquez ha fet ús de la paraula, també des del púlpit, Vives; ens ha recordat l´’última vegada que va parlar amb ell, sent conscient que el seu temps s’acabava.

S’ha acabat el seu temps i un poc el nostre. L’espai que vam viure ja sols existix en la nostra memòria. Ens hem transformat en sers adults conscients del final de les nostres vides.

Milio, Cisco, Sierra i ara Juárez, quatre xiquets de la platja, de D. Juan, han d’estar ara observant-nos en la nostra incapacitat i ingenuitat perpètua.

>Aquells xiquets de l’escola de D.Juan Morales hui som hòmens agraïts a ell i ara i sempre a Vicente Juárez.

Perdón, a modo de despedida.

Después de conocer mundo viajando en su aparente pedestal, cerró el círculo a su experiencia de medio siglo.

Pidió volver, al origen de sus días infantiles en la única familia que le dio cobijo. Esta última oportunidad le era urgente: el vacío conquistado en su peregrinaje le despojó de todo bien material e inmaterial. La nada.

Su optimismo irracional acabó al conocerse solo y desamparado.

¿Para qué vivir como un pobre diablo? No pudo mendigar, eso para él era inimaginable. Saltó desde la ventana de la habitación que ocupaba.

Se fue sin rogar nada. Su existencia y su no despedida es un mensaje aterrador para los que se consideraron amigos o familia.

Un conocido suyo me recriminó no haber sido avisado del suceso, era su amigo –me dijo. Tuvo muchos amigos.

En el entierro estábamos todos los que no supimos ver y los que no quisieron ver. No aprecié piedad ni compasión.

El final de esta historia empezó el día en que un niño de apenas tres años se quedó sin madre. Sus abuelos maternos lo educaron como buenamente entendieron. La soledad de la falsedad terminó con él.

Si la muerte es una liberación, la decidida, la considero un empezar urgente.

Ps/ Article del 25 d’octubre del 2009.

M’he ressentit al llegir-lo.

Reviure una desagradable i trista història personal.

La solitud no sempre es escollida.

Viure en el món de cada dia

Tinc la pàgina en blanc davant de mi…..

El títol l’acabe d’escriure…

La idea que m’he proposat presentar no sé quina forma donar-li…

ESQUEMA

Fa anys, molts anys, que no veig ni escolte cap noticiari que oferixen les televisions o les ràdios…

Per tant la meua ment no segueix el que caldria pensar un home a l’ús davant dels quefers d’actualitat… Vola en solitud el meu criteri social i polític ara i ací.

Seguisc l’actualitat des de la premsa alternativa i les xarxes socials…

La meua realitat, la meua mirada del món podria presumir de ser independent. Pero no. No ho és. És particular, única, distinta i distant de les corrents oficials dels mitjans de comunicació que bombardegen als que es deixen bombardejar inconscientment de tal actuació social i política.

Sense filtres oficials, al marge i amb els peròs assegurats en cada sentència. Així es mou el meu pensament.

Done per segur que la realitat més real és invisible: Nigú la veu amb els colors originals. Per no dir que ningú la veu com és… ¿ Serà que fa por expressar el que veuen el ulls?

La paraula s’utilitza per maquillar les escenes i les situacions que es donen en la vida. El pensament s’expressa sense credibilitat. Ningú es creu res. La paraula no comunica, transmet informació d’ací cap allà i d’allà cap a sí sense transcendència.

EMMALLEM

La tradició s’ha encarregat de seguir el procés històric de la humanitat des de la tranquilitat mantenir l‘estatu quo. Des de menuts ens envien a l’escola a aprendre tot allò que es necessari per a que res canvie… aprenem la història que cal aprendre i no altra, la ciència que ens fa avançar en el coneixement i no els sabers que no superen el dogma del laboratori… encara que no sé com es resoldrà el problema que planteja la física quàntica.

L’escola, com a marc referencial de convivència oficial i permesa per les autoritats del moment. Es tracta d’adoctrinar bons ciutadans que respectaran i obeiran totes les normes hagudes i per venir. Ordre. Quan escric escola, pensa en ensenyament secundari i en la Universitat.

Però tot açò és una veritat parcial.

L’escola que acabe de pinzellar és exclusivament l’escola dels ingenus.

La vida de les persones formades en este establiment oficial més tart o més prompte descobriran que el model d’honestitat i noblesa per una part i el de competivitat per altra és incompatible per a sobreviure en societat. D’honestitat i noblesa, que es suposa necessària per a ser persona, res de res: hipocresia i maldat. I en quant a la competivitat sana i admetre la intel·ligència dels altres, res de res: enxufisme, nepotisme i privilegis.

Què passa. ¿Ha fracassat l’escola? No, clar que no.

Existix una altra escola, la que sap que transmet una gran mentida. La que sap que hi ha uns ingenus que es creuran de bona fe tot allò que els conten els mestres i els anomenats professors. Fora de les aules la vida seguix altres camins… el poder del diner, el nepotisme, les estafes, les falsetats, l`engany…. seran la norma.

D’ací els interesos per posseir l’escola per part dels grups de poder de la burgesia, hui oligarquia, des de sempre. Este segon tipus d’escola sap de que va la cosa, de la gran mentida d’aconseguir una societat amb igualtat d’oportunitats… De fet, diuen, sempre han hagut pastors, pocs, i ramats formats per a necessitar-los.

El teatre es representa cada dia en l’aula escolar del primer grup. A l’aula del segon grup, els pastors ja procuren deferenciar el seu ramat amb ropatges distintitius, no siga que algú es despiste…

És obligatori assistir a escola de no se quina edat a una altra…. S’ha de mamar la civilització permesa i sols la establerta per les autoritats… i en nom del progrés establert per ella.

EMMALLEM

PS/ Article de desembre del 2018.

Quina sorpresa acabe d’endur-me al llegir-lo!

Rescatat d’esborrany i publicat sense retocar.

Per què no el vaig publicar?

El Parahís, és al meu poble.

Hui he estat jugant amb les etimologies i amb els noms toponímics malladeta, mamelludes i el parahís. Són tres noms màgics i per tant difícils d’interpretar sota les mirades acadèmiques oficials. Els estudiosos ja han dit la seua i si vos interessa busqueu les fonts…Jo ja no tinc temps per a citar-los, però tot el mèrit el tenen ells. I tota la informació que dispose me l’han facilitada els seus treballs.

http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2017/07/31/lorigen-terros-de-lhome/

Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida”. Tradicionalment el jardí de l’Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq…El jardí de l’Edén estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC.

La meua hipòtesi no es basa en el rigor científic, em base en la meua imaginació.

Els tres topònims (Parahís,Malladeta,Mamelluda) son veíns topogràfics, i tant, es superposen en l’espai, però no en el temps…

Amanece que no es poco - La torre de la Malladeta en Villajoyosa, vista desde la playa de El Paraiso.

Primer va ser El parahís, no pot ser d’altra manera, un espai idílic i màgic obert a la mar Mediterrànea, on destaca un tossal, un tossalet importantíssim : La Malladeta , que també coneixíem a la Vila com la mamelluda.

Abans que els arqueòlegs trobaren les deesses ibèriques (?) sempre m’havia preguntat el perqùe d’anomenar mamelludes al tossal de la Malladeta. A l’apreciar les deesses ibèriques (?) ja ho tinc clar. Perquè de deesses es tracta, ni una ni dues, bastants.

Ps/ Aquest article inacabat,el vaig escriure al 2018.

No se per quina raó no el vaig publicar el seu dia.

Me l’acabe de trobar com esborrany i sense tocar no res el penge.

La pandèmia: Mobbing i autoritarisme

L’Estat, els Governs, les autoritats han entrat en una dinàmica pròpia del mobbing per als ciutadans que es neguen a seguir unes pautes sanitàries establertes per causa d’una “pandèmia” que posen en dubte prestigiosos científics,metges i personalitats de tot tipus.

Mobbing, assetjament a ciutadans si no cumplixen les ordres de les autoritas.

He conegut l’assetjament en l’escola: alumnes que abusaven del que anava per lliure o del que patia algun problema físic o del que era més alt que la resta… Sempre s’assetjava al que era diferent a ulls d’algú que es creïa amb autoritat per manar o ofendre al diferent.

L’assetjament ha crear molts problemes als xiquets i xiquetes tímides, porugues o insegures. Les autoritats de l’escola , en general, no han sabut o no han pogut parar estos abusos; i quan ho han parat ja era massa tard.

Sempre hi ha hagut una autoritat o institució on l’assetjat podia recurrir.

El salt ha sigut enorme des que l’anomenada pandèmia ha estat presentada en societat.

L’assejament ha passat de ser comés pel xulo de la classe a ser comés pel representant del Govern, amb l’aplaudiment no de la resta de la classe, en el cas escolar, sinò de la resta del parlament, governs regionals, Ajuntaments …. Totes i cada una de les institucions de l’Estat.

Qui pot defendre o escoltar a l’assetjat per negar-se a obeir allò que considera un abús o que contradiga els preceptes de la creença gubernamental?

Vivim els inicis d’este abús pandàmic. Ens regim per principis on el bé comú és un prioritat sobre el bé individual. Però fins a quin punt? Fins a on som capaços d’arribar? Repetirem la història del gettos del nazisme amb els experiments mèdics inclosos?

El fi justifica els mitjans? Evidentment que no, ja t’ho dic jo.

Desamparats ens trobem alguns. La vida és el bé més preuat que existeix. L’apartheid no s’hauria d’edulcorar amb uns protocols mèdics sense evidència d’eficàcia ni de seguretat.

Les circumstàncies que rodegen al fet de la pandèmia sanitària, en el relat oficial, no amaga el compromís a un Nou Ordre Mundial on es desenrotlla una estratàgia dirigida per institucions que no representen el parer de la població sinò tot el contrari. Estratègia executada pels Governs, als seus ciutadans de forma descarada i amb complicitat de tots i de cada una de les opcions polítiques.

Sense pandèmia el NOM ho tindria més dificil.

Demà l’he escrit hui

“La consciència de la mar està en el nostre viure… en la teua mirada… en la meua… En els besos que esclaten a l’arena blanca quan hi som u.”

“És que l’instant ha de ser bo. No pot ser d’altra manera quan l’esperit s’emociona… Com ara mateix, ací, amb l’instant que hem fet nostre… Els dos, que més bé hem estat un.

Coincidències? No.”

“La mar, el seu sabor, el seu gust, els seus olors, el seu parlar… Som la mar vida, la pensem i ens pensa… Reconec que esta nit pot ser màgica… Estic sentint els marors, ara mateix…”

Tres paràgrafs fora de context. D’una conversa a twitter. De com un instant provoca un esclat emocional per una menage a tres: Benedetti, ella i jo.

L’Univers, els astres en són els responsables de ser a estes hora teclejant i no dormint en la pau del Senyor que em porta de la mà per estos móns.

Ja no hi és, i sense ella no puc seguir obrint l’ànima al sensual i mervellós viure. La màgia s’atura. El Menage a tres em demana l’instint, per a poder seguir construient-te a la vora de la mar.

Mitja nit passades.