REFLEXIÓ I. TURISME O VIATGE?
Deixeu-me fer avui una petita reflexió on intentaré explicar perquè m’agrada viatjar per lliure, i sobretot perquè no m’agrada que m’organitzin els viatges.
Fins ara he tingut la sort de visitar moltes parts del planeta, he recorregut part dels cinc continents i el que més m’ha satisfet a estat conèixer molta gent, tant viatgera com local. Es veritat que en molts d’aquets viatges m’he aprofitat de nombroses ofertes de vols barats i he fet una cosa, que encara que no m’agrada, no he pogut evitar degut a les ànsies de visitar un lloc concret i a l’escàs temps de que disposava per fer-ho, que és plantar-me al vell mig d’un lloc llunyà, d’una cultura totalment diferent, tot aterrant al país en qüestió provinent de la vella Europa….vull dir, amb això, que per mi, l’ideal hauria estat arribar allí, ja fos a Senegal, Marroc, Argentina, Jamaica o Thailàndia per terra des de Barcelona, avançant poc a poc, fins arribar a l’objectiu…però en la major part dels casos no ha estat així….
El fet és que un cop a lloc, el que si he procura’t, i gairebé sempre he aconseguit, es viatjar en transports locals, menjar en restaurants o xiringuitos locals i dormir en hostals locals. I es que resulta, a part de gratificant, molt més sa a nivell ètic. Us ho explico. Estic fart de viure en un lloc on sento crítiques constants als immigrants perquè resulta que diuen que no fan cap esforç per adaptar-se a l’estil de vida local. Entenc fins a cert punt que es pugui criticar el fet que no aprenguin l’idioma o que no respectin el ritme de vida d’aquí, doncs és part del que ens fa ser el que som. Però de repent resulta que exigim que aquesta gent faci seus els costums propis del lloc. Per altra banda, vivim en un país que ofereix paquets barats per a turistes europeus per tal que es puguin emborratxar i gaudir durant una setmana de la platja en apartaments horribles situats en pobles que algun dia van ser macos, es a dir, que en gran part ens hem autodestruït els nostres pobles per tal de donar cabuda a una gent que no s’interessaran el més mínim per la nostra cultura, i per aconseguir uns pocs diners que dubto que contrarestin les grans pèrdues paisatgístiques i socials que ens han comportat. I tot això a sobre de fer-ho a casa nostra ens hem dedica’t a exportar-ho.
Va ser a Jamaica, on vaig anar a visitar el meu bon amic Carles, on vaig gaudir per primer, i espero que últim cop, d’un complex turístic modern, d’aquells que et foten una polsereta i ho tens tot inclòs. Tot va ser conseqüència d’una cosa estúpidament paradoxal. Resulta que era molt més barat comprar un paquet que incloïa vol i estança d’una setmana en un hotel, que no pas comprar tan sols el vol. No cal dir que un cop es va acabar la setmana en l’hotel i hem vaig instal·lar a casa el meu amic durant tres setmanes és quant vaig començar a conèixer l’illa i la seva gent, el seu dia a dia, i sobretot van desaparèixer aquelles pors infundades que des de dins l’hotel intentaven infundir-me per tal que no sortissis al meu aire i et mogués sense agafar les seves excursions, tot al·legant la perillositat del país i de l’odi que tenien cap als estrangers….potser si que no els agraden els estrangers, però no els agraden els estrangers que amb la seva polsera van amunt i avall allí on el guia de torn els porta i no s’interessen el més mínim pel que està una mica més enllà…això també ho vaig viure, des de fora, a Cap Skirring, al Senegal, on el Club Mediterranee té un complex de tals dimensions que fa que els habitants del poble hagin de donar una volta quilomètrica fins arribar a la platja que en principi està a menys de 200 metres….clar que no els agraden els turistes, els veuen com a gent que arriba, es refugia en un lloc privilegiat al qual ells no hi tenen ni dret a pas i a sobre els pocs que s’aventuren a sortir, ho fan en excursions organitzades, es a dir, que al final la gent local no rasca bola….per això el dia que un apareix allí pel seu compte, el reben amb els braços oberts i els hi falta temps per rebre’l a casa o al seu petit restaurantet….
En la seguent imatge aerea podeu contrastar l’horrible complex de l’Hotel Riu Ocho Rios repecte a les construccions adjacents….dos moles de formigó a primera linea de platja, la qual es artificial i privada pels clients:
I en aquesta altra imatge, es veu el poble de Cap Skirring i el Club Mediterranee que amb el seu aeroport i camp de golf fan que la gent no pugui accedir a la platja sense donar un tomb de molts quilòmetres:
I és que aquí ens queixem molt dels qui venen de fora, tant turistes com immigrants, però és que resulta que nosaltres, en la gran majoria dels casos, no sabem ni estar una setmana fora de casa si no és a un lloc on el menjar, el dormir i la diversió sigui tal i com la entenem a casa….¿que és això de dormir en una casa d’adob sense aire condicionat? ¿Com volen que jo em passi una setmana alimentant-me de fideus, arròs o pollastre cuinat i servit al carrer? ¿Si no hi ha discoteca a l’hotel, i barra lliure, com ens divertirem? Això pel que fa als turistes, però és que resulta que els emigrants no han fet pas coses diferents del que fan els que tenim ara aquí, que és quelcom tant natural com reunir-se amb gent del seu mateix país per tal de passar les estones lliures intentant recordar, a partir de la música, el menjar i les converses, el seus llocs d’origen i escurçar-ne la distància….es a dir, que el que em de criticar en tot cas és que no respectin la nostra cultura, però mai criticar la seva, doncs se que la gent Catalana que va haver de marxar a buscarse la vida per sud-Amèrica, Suïssa o Oceania, mai no va voler perdre els seus orígens ni la seva cultura, i que van fundar moltes associacions culturals, on reunir-se, poder parlar català, fer balls regionals i menjar paella i botifarres….i així mateix ho van fer els Bascos, els Gallecs i els Castellans….
Per tant, i com a conclusió, a part de demanar una comprensió per aquells que estan al nostre país, reflexiono com podem fer per tal que això de viatjar sigui quelcom més normal, i l’única resposta que hem queda és que hem de ser nosaltres els que oferim una proposta sostenible i catalana per a tots aquells que volen gaudir unes setmanes a casa nostra, i clar, cobrar-ho al preu que toca, ni més ni menys….el turisme ha de ser un negoci, però un negoci que a un preu raonable atrau a un nombre de gent raonable i que està disposada a implicar-se culturalment el lloc que visita. Res de Marina d’ors ni grans edificis arran de platja….quina merda que és Blanes, Lloret, Benidorm……i tot un infinit etcètera d’indrets que han perdut gran part del seu encant. I quant siguem nosaltres els que viatgem, apliquem el mateix principi del que ens agradaria que busqués la gent a casa nostra. Res de grans complexos, res de platges privades, res de menjar occidental i res de paquets turístics….ah! I res de pagar més ni menys del que toca per un servei, doncs cada cosa té un preu i si l’inflem o el trepitgem podem fer que ens odiïn la gent local o pel contrari, que ens vegin tan sols com gent a la que li han de treure els màxims diners possibles.
Aquesta és la meva reflexió, un dels motius principals que em fan creure que la meva forma de viatjar és menys agressiva que les que avui en dia son les habituals i per lo qual la defenso. I qui no li agradi viatjar així, doncs que faci com el meu amic Albert, que cada any va en vaixell a Menorca, on gaudeix del menjar i la cultura que li agrada sense fer mal a ningú.
Apa, fins la següent!!!! Per cert, avui us recomano un blog la mar de bonic, per la seva senzillesa i naturalitat a l’hora de fer propostes de viatge a partir de les pròpies experiències, es el Benvinguts al mon real, de l’Albert Sargatal….
A CENT METRES DE BIN LADEN
Avui us vull explicar com vam estar a punt de capturar en Bin Laden….. 😉
La veritat es que no era la nostra intenció travessar Pakistan, però vet aquí ens trobàvem a Kyrgistan, havíem d’arribar a la India i la idea inicial de fer-ho pel Tíbet la vam haver de desestimar perquè ens marxava del pressupost. També hi va ajudar el fet de trobar-nos amb una parella canadenca en la mateixa situació tot demanant el visat per Pakistan a Bishkek, i els sugeriments fets pel Chris, un anglès que ens havia recomenat anar per aquesta ruta, doncs no era perillosa i a més era molt més econòmica. Així va ser com, unes setmanes més tard, a bord d’un autobús ple d’emigrants pakistanesos que tornaven al seu país des de la Xina, entràvem al Pakistan.
Per travessar la frontera terrestre entre els dos països només hi ha una opció, la Karakoam Highway, la que diuen que es l’autopista internacional més elevada del món. I aquí es on hem de començar a desmentir cosetes. El primer es dir que d’autopista res, simplement una carretera amb un carril per banda (que donada la topografia ja és molt). L’autobus internacional, única manera de creuar, surt de Kashgar, a la Xina, i et deixa a Sost, al Pakistan, tot fent nit (en el nostre cas dues nits….sort que ens quedaven dies de visat de sobra a la Xina) a Tashkurgan, i una parada curta al llac Karakul, un lloc preciós, original, indescriptible….llac, muntanyes nevades, poca civilització…..en fi, una postal única.
Arribats a Pakistan, concretament a Sost, has de tornar a fer nit. Hi ha uns quants hostals, tots ells molt atrotinats, però també hi ha llocs luxosos. Es un fet sorprenent, però resulta que en tots aquests pobles gairebé incaccesibles del nord del Pakistan, hi ha allotjaments per tot tipus de pressupostos. Suposo que el fet d’estar al vell mig del Hunza i prop de la regió de Balistan, per les valls que conformen les arrels de les muntanyes més altes del planeta, l’Himalaia, i la proximitat del K2, la segona muntanya més alta, fan que més gent de la que ens pensem vagi per aquells paratges.
- Nens de Sost
Però bé, el fet es que el trajecte és llarg, però paga la pena, pel paisatge i per veure com les fronteres naturals existeixen. Aquestes muntanyes separen dues cultures que no tenen res a veure. A la banda xinesa hi ha la cultura Uigur, gent centreasiàtica amb idioma i cultura pròxima a les veïnes Uzbekistan, Kirgistan, Tajikistan i per extensió, a les mes llunyanes Iran i sobretot Turquia. A l’altra banda, els pakistanesos de la Vall del Hunza, amb cultura pròpia del subcontinent Indi, i per extensió amb restes de la colonització Anglesa. Els xinesos tenen la seva part de la carretera totalment acabada, però tot just creuar l’arc que separa els dos països, vet aquí que l’asfat desapareix, i comença una llarga marxa per una carretera tota en obres (els obrers son xinesos que treballen i dormen a peu de carretera) fins arribar, en no menys de dos dies, prop de Rawalpindi, una ciutat a tocar de Islamabad, la capital del Pakistan. Com ja he dit, els propis xinesos s’estan encarregant de refer i millorar la carretera del costat pakistanès, i està clar que ho fan per tal que els seus camions replets de productes entrin al país veí de forma més ràpida.
Una furgo per 24
Sigui com sigui, un cop feta la nit a Sost, un poble sense res especial però que et permet començar a sentir que el país es agradable i tranquil, molt allunyat del que ens arriba per televisió aquí, i on pots fer alguna passejada la mar de xula pels barris que estroben dalt del turonet (la gent et donen fruita i els nens juguen amb tu tant bon punt perden la vergonya), fas via, en furgoneta repleta de gent (crec recordar que érem uns 24 dins la vannette de turno), tot baixant per la Vall de Hunza. Un altre cop, el paisatge es increïble, poc apte per gent amb vèrtic, doncs la carretera va a mitja alçada seguint la vall més escarpada que mai no he vist. Al fons el riu, amunt, les muntanyes, majestuoses, i més amunt el cel. En el nostre cas, la següent parada per fer nit va ser a Karimabad, un petit paradís. El poble ofereix molts allotjaments, un altre cop per a totes les butxaques. En el nostre cas, un de barat però que et donava l’oportunitat única de despertar cada matí davant tres gegants de pedra que s’alçaven a l’altra banda de la vall: el Golden Horn, el Dehiram i el mastodòntic Rakaposhi. Al darrera et quedava el curiós i bonic Lady Finger.
A la vall de Hunza, on s’ha observat i ha estat objecte d’estudi, que la gent és molt longeva, tot i les limitacions del lloc, l’idioma deixa de ser un problema, tothom sap mes o menys anglès. A més, la gent es pacífica. Potser si que veus algú amb un rifle pel carrer, però es que de fet aquí les coses funcionen així, i ja està. La societat s’organitza per valls i per ètnies, i tot i que hi ha un govern central, sembla que responen més als poders locals d’organització….amb tot això vull dir que ja viuen bé, estan organitzats i no crec que necessitin ni demanin una democràcia que no entenen i que a sobre els ve imposada de l’estranger. Però bé, això es la meva opinió del que jo vaig sentir allí. Seguim amb el poble. Entre altres atractius, hi ha a Karimabad, el Baltit Fort, que com el seu nom indica, es un fort anterior a l’època de colonització anglesa. Es realment de pel.lícula, allí a dalt d’una roca, davant d’una estret congost i controlant tota la vall central. Les vistes son espectaculars. Més avall hi ha l’Altit fort, on s’hi arriba després d’una agradable passejada, tot serpentejant pel vells carrers del poble, ara en procés de restauració gràcies a la cooperació japonesa. Es molt maco també, tant pel fort en si com per l’entorn, que et fa sentir talment dins la història d’aquell indret. Però la reina de totes les excursions es el Lady Finger, un pic punxagut al que tan sols s’hi pot arribar tot remuntant un estret increïble format per una glacera d’aigua negra.
Ascens al Lady Finger
El Lady Finger
Glaciar negre
Comporta tot el dia arribar-hi, i si a sobre està núbol, com en el nostre cas, doncs pot arribar a ser un pel frustrant. Però saber que ets allí ho compensa tot. De tornada, pots anar pel penya segat tot seguint una antiga conducció d’aigua construïda a roca viva, però el vertigen i el vent d’aquell dia ens van aconsellar tornar per allí on havíem anat.
Baltit Fort
Altit fort
I després d’uns dies de relax, a Karimabad, el nostre camí era la carretera cap a Gilgit, la capital de la regió. Un lloc poc agradable, i més si hi arribes poc després que les faccions sunites i xiites s’hagin esbatussat i posa’t alguna que altra bomba durant l’ultima setmana. Allí, curiosament, és on un parell de nosaltres van decidir fer cap a la perruqueria local i rapar-se al cero. El perruquer al.lucinava, i més quant un dels clients era una dona. Però tot i els seus costums i les seves tradicions, ell va fer la seva feina. No cal dir que en poc temps, la perruqueria es va omplir de gom a gom de gent encuriosida per l’esdeveniment. I és així com vam poder copsar una mica de l’humor local, doncs un dels homes que era al meu costat, amb llargues barbes em va fer saber que ell era el líder d’Al-qaeda local…pocs segons després, suposo que veient la meva cara de pòker, va esclatar a riure…humor terrorista en podriem dir. I de Gilgit, més furgoneta fins a Rawalpindi, fent parades a pels pobles del camí, tot deixant i recollint gent….i és així com suposo que en una d’aquestes parades que ens permetien estirar les cames, vam aturarnos a Abbottabad, famosa població des de fa uns dies doncs era on es refugiava i va ser abatut en Bin Laden. Curiós, pensar que fa divuit mesos érem a uns centenars de metres de l’home més buscats del planeta, i nosaltres pensant en buscar quelcom per menjar i continuar carretera avall….que recargolat es el destí i quantes coses que no sabem ens han passat de ben a prop, i nosaltres sense saber-ho…però m’agrada pensar que tot viatjant he viscut i he deixat de viure coses tant i tant curioses com aquestes que us acabo d’explicar.
Per acabar, recomenar, com sempre, un blog, aquest cop el Viatge a l’orient, de l’Eduard Balsebre, que tot i que ell no ho sap encara, gràcies a un misatge seu i sobretot a l’entusiasme que hi ha posa’t, es el culpable de que un servidor hagi tornat a escriure en aquest blog que tenia un pel abandonat. Pel que fa al seu blog, al que li acabo de donar un cop d’ull, és realment un racó replet d’històries boniques i que de ben segur em faran passar una bona estona davant la pantalla, com ja ho acaben de fer aquesta darrera mitja hora amb mi….per cert, gràcies Eduard, pel teu misatge de suport i per recopilar aquestes històries tan boniques que d’altra manera mai no hauria conegut segurament. Quina feinada t’ha de donar aquest blog! Ànims per tu també, fas una gran feina!
DOMINICA
Avui, us vull escriure d’una de les joies del Carib, la petita illa de Dominica. Aquesta república es troba entre els territoris francesos d’ultramar de Guadalupe i Martinica, al vell mig del mar Carib. La caracterísitca principal d’aquest territori és que conserva gran part del seu encant natural, i en la seva petita extensió no hi ha ni massificació, ni massa carreteres. Suposo que el fet de que no hi hagi platges espectaculars, ha contribuït a que no es desenvolupi una indústria turística desmesurada, i tot i que es pugui pensar que això es dolent, econòmicament parlant pel pais, jo no ho crec. El fet és que vaig trobar aquest pais tant o més pobre que altres com Jamaica, Antigua o Saint Kitts….vull dir, que normalment, tot el que aporta el turisme de masses o exclusiu als diferents països del carib, s’ho reparteixen entre quatre, especialment a Jamaica, on fins i tot la majoria de les platges son d’ús privat. De fet, a Dominica hi ha l’única “reserva” de població precolombina de tota la zona. És l’est de l’illa, just al sud de Marigot, on està l’aeroport principal, i tot i que evidentment no són del tot precolombins, si que en les faccions d’aquesta gent es pot veure quelcom diferent. Així com la resta de la població, d’origen africà, europeu o mestís té unes característiques ja conegudes, en les cares dels caribenys es veu una mescla rara, com si hi hagués quelcom d’oriental y d’andí en les seves cares. Són una gent amable, que et reben amb orgull al seu territori. A destacar l’esglèsia catòlica amb un altar en forma de canoa tradicional que podem contemplar a dins de la seva reserva (tot i que no els agrada que l’aomenin reserva…).
- Mapa del pais
Però el que més em fa recordar aquesta illa es la meravella natural que concentra en un espai tant petit. Prop de la capital, Roseau,en trobem una de les més sorprenents, les Trafalga Falls, unes cascades bessones que originariament, una queia amb aigua calenta i l’altre amb aigua freda, i un centenar de metres més avall les aigues s’ajuntaven i formaven piscines templades. Desprès d’un terretremol, l’aigua calenta va cambiar de rumb, i tot i que continua sortint per un lateral i fa el mateix efecte de les piscines, el fet és que ja no cau calenta per la cascada. Igualment, el lloc és preciós.
- Les cascades de Trafalgar
Un altre lloc increïble és la secret beach, on s’hi arriba només si algú us indica ben bé el camí, caminant una bona estona i despenjant-se per un penya-segat mitjançant unes cordes que permeten el descens per les branques i arrels de la vegetació. Ara, un cop arribes a lloc, és impagable. Una platja verge, inaccesible, amb una cascada increïble que cau des de dalt de tot del penya-segat, uns vint metres potser, directament sobre la sorra…..la millor dutxa del món després d’un bany saladet.
Però de fet, de salts d’aigua i rius, no us els acabareu pas en aquest lloc. Diuen popularment que hi ha 365 rius a l’illa, un per cada dia de l’any.
Al vell mig de l’illa està el Parc Nacional Trois Pitons, lloc ideal per als amants del trekking. És Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, us sorprendran paisatges únics, com la Vall de la desolació o el Boiling Lake, uns paisatges agresius que contrasten amb l’entorn verd i caribeny de la resta de l’illa, i que ens recordarà l’origen volcànic de l’illa.
A l’hora d’allotjar-se a l’illa, hi ha un munt de llocs per escollir, jo només en puc comentar un parell. El més original, i segurament l’únic hostel que es pot considerar com a tal a la illa i potser a la resta del carib, és el 3 rivers eco lodge. Allí, a part de poder escollir entre càmping, dormitori o diferents tipus de cabanyes (fins i tot cases sobre arbres o dins del troncs), trobareu un ambient ecològic on un anglès ha recuperat junt amb la població local una antiga plantació de plàtans, i l’ha convertit en un petit paradís al mig de la natura, rodejat per tres rius que formen una bonica piscina, fresca i espectacular. A més, en Jem, que és el jefe, i l’staff, us donaran conversa i us mostraran totes les excursions i llocs a visitar, la inmensa majoria dels quals es poden fer caminant des del propi hostal, que està al bell mig del pais. Per cert, si voleu, podeu anar de voluntaria al lloc a canvi d’allotjament i menjar, i fins i tot desenvolupar algun projecte. L’altre hostal és a la capital, a la casa on va viure l’escriptora més famosa que ha donat el pais, Jean Rhys. El lloc no recordo com s’anomena, i els meus apunts sobre el viatge els tinc ara mateix al poble, però espero recordar posar-ho quant ho recuperi. De totes maneres, Roseau és molt i molt petit, així que no us serà difícil trobar-ho. És un lloc senzill, però barat i polit.
- Jean Rhys
I res, només un parell de recomenacions de viatge. Per arribar-hi hi ha la companyia d’aviació Liat, bastant econòmica i fiable per moure’s amunt i avall per tot el Carib. Però si veniu des de territori francés, hi ha un vaixell que fa la ruta Gadalupe-Saint Lucia parant a Dominica i Martinica, més econòmic, i igual de fiable que els avions…. Per altra banda tenir en compte que durant el mes de Novembre és la festa nacional, i podreu gaudir de rues i festeta al carrer. Molt recomenable per veure la vida caribenya en estat pur.
Bé, amb això acabo, i com podeu intuïr, us recomeno enormement la visita a aquest paradís de bandera tant curiosa.
- Curiosa bandera
Avui, com cada setmana us recomeno una pàgina en aquest cas. Es el narinant on trobareu molta informació, experiències i molta ajuda per coneixer els destins de les vostres pròximes escapades! Una pàgina molt útil pel viatger català.
TOPÒNIMS LLARGS
Bé, aquesta setmana seré breu en el post. A estat, i sembla que seguirà sent, una setmana extranya. Sigui com sigui avui m’agradaria parlar de topònims. En podem trobar de tot tipus de noms de pobles i paratges, així que en aquest cas m’ocuparé bàsicament dels noms de més llargs.
A nivell mundial es parla que els tres topònims més llargs corresponen, en aquest ordres, a:
1- La capital de Tailàndia, Bangkok, que en el seu nom tradicional hauriem d’anomenar com Krungthepmahanakhon Amonrattanakosin Mahintharayutthaya Mahadilokphop Noppharatratchathaniburirom Udomratchaniwetmahasathan Amonphimanawatansathit Sakkathattiyawitsanukamprasit….i que traduit seria quelcom similar a això: Ciutat d’àngels,la gran ciutat, la ciutat de la joia eterna, la ciutat impenetrable del deu Indra,la magnífica capital del món dotada de nou gemmas precioses, la ciutat feliç,amb un colosal Palau Reial que s’asembla al domicili diví on gobernen els deus reencarnats, una ciutat brindada per Indra i construïda per Vishnukam. No cal comentar massa més crec.
2- El segon lloc es per una petita muntanyeta de l’illa nord de Nova Zelanda, on al sudest de la mateixa ens podem topar tot viatjant amb el següent nom d’origen maorí: Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipuka – kapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu….comentar que es el topònim més llarg del món segons el llibre Guiness dels Rècords.
3- Al Pais de Gales trobem el que per mi es el més original, doncs es el nom original d’una població I així ho reflexen entre d’altres el cartel de l’estació de tren….Llanfairpwllgwyngyllgoger – ychwyrndrobwllllantysiliogogogoch….si hi aneu, sapigueu que podeu sellar el vostre passaport a l’ajuntament de la ciutat per donar fe que heu estat allí. La traducció seria similar a això: l’esglèsia de Santa Maria al clar dels blanc avellaners prop del remolí I els rapids al costat de San Tisili de la cova vermella.
A nivell més local, hi ha diverses versions de quins son els topònims més llargs, tant d’Espanya com de Catalunya. A veure, comencem per Espanya, on podem destacar el següents:
Colinas del Campo de Martín Moro Toledano, al Bierzo, a la provincial de Lleó.
Matilla de los Caños del Río Huebra, a la província de Salamanca, no està gens malament.
I en quant a Catalunya, on es fa més que difícil aconseguir informació del tema via internet, els pocs foros on he trobat, parlen dels següents pobles: Sant Esteve de Palautordera, Sant Fost de Campsentelles o el ja de per si gracious Palau-solità i Plegamans, conegut a casa nostra gràcies al programa de tv3 “Filiprim”. De fet en aquesta població hi ha un carrer amb aquest nóm.
Com a recomenació de la setmana, no puc fer altra cosa que linkar un blog d’una parella que tot just demà començarà un llarg viatge que només el temps ens dirà fins a on els portarà….de moment, saben que començara al sud del sud d’Argentina, a Ushuaia, on demà mateix volen des de Barcelona. Aquest es el Togetherontheworld, de la Blanca I en Quique. Anim xavals, a veure si ens deleiteu am buns bons relats I unes bones fotos.
ESTIMADA IRLANDA
Aquesta setmana m’agradaria donar una mica d’informació d’un dels països que més m’apasionen: Irlanda. He tingut la sort de visitar-lo diverses vegades durant els últims vint anys, veient com un país pobre, on els autobusos interurbans eren vells, atrotinats i de fusta, s’acabava convertitnt en una economia emergent i queia de cop i volta en una profunda crisis….jo no en sé d’economia, però perque ens entenguem, es com si de cop i volta, Bulgaria, una de les economies més pobres de la Unió Europea actualment, fos d’aquí vint anys, el pais amb més creixement económic dins el vell continent. Quelcom em faria sospitar certa bombolla econòmica….i això es el que ha passat a la vella Irlanda.
Bé, sigui com sigui, parlem de turisme. Irlanda es un pais preciós, poblat per una gent encantadora, amant de la cervessa Guinness i d’un esport boig anomenat Hurling, on dos equips juguen a quelcom similar a hockey herba, rugby i futbol tot a l’hora. Destacar d’aquest esport que mentre els jugadors solen anar amb proteccions per evitar cops, els porters van a “pél” disposats a ser afusellats.
Dublin, la capital, es una ciutat maca, però no passa d’això. Si un vol gaudir d’Irlanda i del caracter afable dels seus habitants ha de visitar sens dubte els comtats interiors del pais i sobretot la costa oest, des de Cork fins a Galway. Si un ho fa durant els mesos d’estiu pot ser que es quedi una mica decepcionat, per la gran quantitat de turistes i per lo car que es tot plegat, així que la primera recomanació potser seria anar-hi fora de temporada, al novembre o desembre, que tot i fer fred i el dia ser més curt, un pot integrarse molt més en el dia a dia dels petits pobles Irlandesos. Per altra banda cal dir que l’estiu no es sinònim de bon temps en aquells indrets, així doncs, que més dona anar-hi en un altre època? Fora de Dublin, les altres dues ciutats que conec de la república, Cork i Galway, tampoc no ofereixen massa res. Potser Galway és la més agradable de les tres, precisament perquè es la menys “ciutat” de totes. Però com he dit abans, si un vol gaudir del pais, el primer que ha de fer es visitar pobles, passar el dia conduint per petites carreteres, pasejar per indrets mísitcs (ruines, bosocs, pasos de muntanya increïbles, com l’Oconnor Pass a la península de Dingle…)…en fi gaudir del paisatge, la tranquilitat i dels pubs, la cervessa i la música al vespre.
A veure, veig que m’haig de centrar. Per on començar…..els pubs potser. Els pubs a Irlanda son el centre neuràlgic de la vida social. Allí es on facilment podreu introduirvos en la vida social, parlar amb gent de qualsevol tema, ja sigui de la vida del poble com del que passa a nivell mundial. Penseu que Irlanda és un pais d’emigrants, on a causa de la fam, gran part de la població va morir o va marxar a buscarse la vida al nou món. Moltes de les seves cançons tradicionals parlen d’aquesta nostàlgia, però això també els ha convertit en una gent que els agrada acollirte com a nouvingut i interesarse per la teva procedència i la teva estada en el seu pais. Hi ha pubs a milers, i en molts d’ells trobareu, sobretot en època turística, música, més o menys tradicional, en directe. Jo, de tots els que he visitat, m’agradaria comentarne tot just quatre. El primer sens dubte el Clancy’s, que es troba a Athy, una petita població del comtat de Kildare, prop de Dublin. L’increïble d’aquest pub, es que cada dijous, cap a les nou del vespre, comencen a apareixer clients amb instruments musicals que van desfilant cap en dins del local. La sorpresa ve quan un s’aventura a introduirse en la petita habitació d’on surt la música…es troba un de sobte amb una vintena de veins del poble tocant cançons tradicionals: guitarres, tambors, banjos, flautes….increïble! A més, ho fan per amor a l’art, vull dir, no ho fan de cara al turista, de fet, en quant es reuneixen tots, no hi cap ni una agulla en aquella habitació. Però lluny de fer-te fora, sempre procuren deixar-te un racó per tal que puguis gaudir de l’espectacle. Amb el pas de les hores, els músics van desfilant i el contacte entre la clientela i els artistes que van quedant es fa més pròxim…i els encanta que la gent gaudeixi tant de la seva música! Se que publicant això faig que sigui menys secret el lloc, però bé, qui pugui que el gaudeixi, que carai.
Musica tradicional real. Calncys. Athy.
El segon que destacaria es el pub South Pole Inn, a la petita població d’ Annascoul, a la peninsula de Dingle, comtat de Kerry. Aquesta petita població ja es entranyable per si mateixa, és petita, al mig del no rés i a l’hora sense cap atractiu turístic a part de ser una població típica de l’oest d’Irlanada. Però resulta que aquí hi va neixer i va construir aquest pub en Tom Crean, un supervivent a tres expedicions antàrtiques de principis del segle XX. La història d’aquest home és apassionant, sobretot quant es parla del seu paper heroic en l’expedició Endurance, on, fent un gran resum, va ser capaç de rescatar els companys del vell mig de desert antàrtic vintidos mesos després d’haver sortit a buscar ajuda…Bé, sigui com sigui, el pub és entrañable. Si el visiteu, fixeu-vos en la petita falsa finestra que hi ha a l’esquerra, apropeu-vos, obriula, i us endureu una agradable sorpresa. A més, no dubteu que entre pinta i pinta de cervessa, si us deixeu portar pel bon ambient, acabareu coneixent a la gent del poble i gaudint d’una nit agradable, no per res en especial, si no per la humilitat i el caliu de la gent.
South Pole Inn, Annacoul
El tercer és tot el contrari dels anteriors. És el Quays, a la ciutat de Galway. Es el lloc ideal per anar a parar un cap se semana en que el cos ens demana marxa. Hi ha el pub tradicional, que és inmens i on es pot escoltar de música en directe. Just a la porta del costat hi ha la discoteca-pub, on un escenari de tres pisos d’alt será el primer que ens sorpendrà. Tot es fet de fusta, i tot i ser una macro pub-discoteca, estil ovella del poble nou, és un lloc únic, doncs barreja el tradicional i el modern en un sol ambient. Com he dit, ideal pels dies que necesitem festa.
Per últim, volia recomanar l’únic pub que hi ha a la illa de Inisheer (com a mínim l’únic que hi havia fa set anys), la petita de les illes d’Aran. No recordó ni com es diu, però simplement pel fet d’estar allí, poder-hi escoltar música i refugiarse de les inclemències meteorològiques en un lloc tan agradable, l’haig de recordar. Això hem dona peu a parlar d’aquestes illes. Son per dirho d’alguna manera, el paratge més inhòspit i desagraÏt que un home pot imaginar per anar-hi a viure. Pelat i rodejats de mar furiosa. El primer cop que les vaig visitar, amb el meu germà i ma mare, ara fa uns setze anys, no hi havia cap mena d’infraestrucutra turísitca, només un petit vaixell al dia per arribar-hi des de Galway i uns quants B&B. El fet és que la meteorologia es va posar tant furiosa que el dia que haviem de tornar a terra ferma i fer cap a Dublin pel vól de tornada, el vaixell no va sortir degut a la mala mar. En una solució desesperada (llavors perdre un vol significava perdre molts diners, no com ara!) ens vam encabir en l’avioneta del correu, un aparell per cuatre pasatgers i pilot. El més divertit de tot plegat va ser que quant ma mare anava a pagar els bitllets, l’home li va dir: “ja els pagarà a l’altra banda, si es que hi arriven, es clar….”. Una mostra del divertit carácter irlandés. Però, el fet és que si bé és veritat que tot plegat ha canviat molt entre les dues visites fetes a les illes, ara son molt més accesibles i turístiques, no és menys cert que continúen sent aquell lloc perdut al mig del no res que mereixen una visita. Si voleu saber lo dur que era la vida dels habitants de les illes no està de més veure la película documental L’Home d’Aran. Us deixo aquí un link a la propia película:
D’altres atractius turísitcs…..buf, recomanar visitar el Cliffs of Moher, impresionants (gratuits a l’hivern), els monuments megalítics de Newgrange, o la torre de Glendalough, al comtat de Wicklow. A més, per aquets paratges de Wicklow podeu trobar paisatges impresionants, on es van rodar películes com Excàlibur, Michael Collins o Braveheart. No deixeu de visitar la península de Dingle, el port del poble de Dingle, i fer la carretera de la costa, on per cert, trobareu localitzacions de la película La filla de Ryan. I ja posats a parlar de películes, recomanarvos sincerament “Despertant en Ned”, una comèdia impresionant que dibuixa una imatge divertida dels petits pobles de la costa oest d’Irlanda. La curiositat de la película es que no està pas filmada a Irlanda si no a la illa de Man. Us deixo un parell de links per tal que trobeu les localitzacions de les películes esmentades:
La filla de ryan. Locations
Despertando a Ned. Locations
Excalibur, Braveheart i altres films. Localitzacions.
En quant a castells i altres visites obligades….la meva opinió es que amb un castell vist, tots vistos. Son més bonics de fora que no pas de dins. Es tracta d’escollir bé a quin entrar. La veritat és que no m’atreveixo a apostar per cap dels que jo he vist.
El que si m’atreveixo a recomenar es un lloc especial que vaig descobrir fa uns deu anys gràcies a una foto d’un llibre d’Irlanda, tot plegat una casualitat. Es un lloc al que els locals anomenen The Towers, i es troba a la carretera 666 entre Ballyduff i Lismore, al comtat de Waterford. Es tracta d’una construcció moderna (principis del s.XX), una mena de castell inacabat on s’hi arriba després d’una impresionant caminata per un bosc de fades tupit de molsa. Un paratge gairebé mísitc, propi de la película del senyor dels anells, on és més que agradable aturar-se a fer el picnic. Es gratuït i només hi solen pasejar la gent local, doncs no surt a cap mena de guia, i esperem que així continui….clar que després de publicarho a internet, difícil, oi?
The towers
També recordo un lloc encatador, anomenat Japaneses Gardens, a la població de Kildare. La veritat es que no he visitat massa jardins japonesos, però us aseguro que aquets son impresionants, i si bé no son gratuïts, son una bona opció per visitarlos en parella i passar una bona estona superant “les proves” de la vida representades a través de la decoració del jardí.
Per últim, i abans de recomanarvos el blog de la setmana, comentar un parell de coses de la capital. Dublin es una ciutat agradable per passejar. Un dels llocs més curiosos per mi es el wall of fame, on es demostra un altre cop el caracter irlandes. És una paret on hi ha les fotos dels musics irlandesos amb més renom internacional, la majoria d’ells rockers. Aquí us deixo la llista de tots els representats: Christy Moore, Paul Brady, Luke Kelly, Phil Lynott, Rory Gallagher, Dolores O’Riordan, Bob Geldof, Shane Mc Gowan, Sinead O’Connor, The Undertones, Van Morrison, U2. No recomenar la visita a la fàbrica Guinness (és un timo), no deixar de visitar el Temples Bar (el centre turísitc per excelència….s’ha de fer i punt), I fugir rapid a veure l’Irlanda rural.
Un dels llocs més impresionants d’Irlanda, aquest cas Irlanda del nord, diuen que es la Calzada de los Gigantes, un conjunct de més de 40000 columnes de basalt a la costa nord. Tothom ho recomena i les fotos son de veritat impresionants. Jo no hi he estat.
Per últim recomenar si o si allotjarse en hostels. Hi ha dues xarxes de hostels a irlanda, i la majoria d’ells son nets, acollidors I disposen de tot el necesari per tal que el viatge surti barat I agradable, sobretot bones cuines per tal d’estalviar en una de les coses més cares del pais: el menjar, bé, com a minim el menjar que no sigui fastfood.
I res, fins la setmana que ve. Avui us recomeno la mare dels blogs de viatge en català, el Blog de Viatges, una mena de compendi de blogs en català sobre la temàtica que ens atrau, viatjar. Una abraçada.
UZBEKISTAN, CURIOSITATS
Sens dubte, si haig de pensar en un país curiós, aquest es Uzbekistan. La seva història, amb ciutats tant anomenades com Samarkanda, Bukhara o Khiva, part del la ruta de la seda, l’oblit durant l’época soviètica, la seva actual situació geopolítica, els règims totalitaris que governen el país, el fet que Rivaldo jugués els ultims anys de la seva vida esportiva en aquest país centreasiàtic o les relacions que el president del barça Joan Laporta amb la filla del president Islom Karimov podrien donar per escriure molts i molts post. Però vull centrar-me en curisitats viatgeras, per anomenarles d’alguna manera, d’aquest lloc de població tant entranyable i poc podrida pel turisme.
Pensant en que escriure aquesta setmana, em va venir al cap una imatge viscuda viatjant en taxi compartit entre les ciutats de Khiva i Nukus. Durant el llarg trajecte pel vell mig del desert, on la carretera es veu envaïda en repetides ocasions per la sorra, al mig del no res de repent es pot veure un avió comercial a uns centenars de metres plantat sobre la sorra a mà dreta. Una imatge impactant. De fet, no vaig ni ser capaç de treure la càmara per fer una foto del tema. A la tornada, en furgoneta compartida (16 hores de trajecte fins a Tashkent, la capital), un altre cop em va sorpendre l’avió. Per sort algú més a internet s’ha interesat pel tema i ha penjat fotos de l’avió i ha posat el model. Es tracta d’un Yakovlev Yak-42, però no he sigut capaç de saber el motiu perquè aquest monstre es troba a uns 30 quilòmetres de la ciutat de Nukus, rovellat i veient passar el temps…un accident no ho sembla, doncs l’aparell està prou sencer…qui sap. Us deixo una foto i un link al google maps, on m’he entretingut a buscar l’ubicació, que no ha estat fàcil, la veritat.
Feu un parell de zooms sobre el seguent mapa i apareixerà l’avió:
Pasem a un altre curiositat. L’anomenada porta de l’infern. Molts la situen a Uzbekistan, però despres de mirar una mica aquí i allí, sembla que realment es troba en territori de Turkmenistan, prop, això si, de la frontera amb el seu veí del nord. Bé, sigui com sigui, us explico. Es tracta d’un forat d’uns trenta metres de diàmetre en plena combustió al mig del desert, prop de la petita ciutat de Darvaz. No l’he visitat, però m’encantaria, ha de ser curiós si més no, degut a la seva excepcionalitat i a la seva història. Resulta que fa uns 35 anys, geòlegs soviètics van trobar una caverna gegant, però com que era plena de gas, no hi podien accedir per cartografiarla i investigarla. Llavors van tindre la genial idea d’encendre el gas, per tal de buidarla. El resultat va ser una explosió, la creació de l’enorme forat i que encara avui en dia continuï cremant el tema. Tenint en comte que tot el subsol de Turkmenistan es una gran bosa de gas, pot estar cremant molts més anys. Penseu que a Turkmenistan la gent té el gas obert a casa tot el dia, doncs és més barat això (el gas es gratuït) que no pas un misto. Si més no, s’ha de dir que van aconseguir fer el fogó més gran del planeta aquets pseudo-científics. Us deixo també unes fotos del “Door to hell” i un link al mapa perqué us situeu.
Com a tercera curiositat, vull parlar del Mar d’Aral, el que va ser quart mar interior més gran del planeta. Parlo en pasat doncs està en clar retrocés i perill de desaparició gràcies a un altre gracieta dels enginyers i científics soviètics. Resulta que aquets van voler canalitzar l’aigua dels dos principals rius que alimentaven el mar (Amu Daria i Sir Daria) per tal de convertir grans extensions de les repúbliques de Kazakhstan, Uzbekistan i Turkmenistan en plantacions de cotó i d’abastir les necesitats de la població. Això succeïa als anys seixanta del segle passat. El que no van tenir en comte aquesta gent va ser que es necesitaba molta més aigua per regar uns camps al desert que no pas en terres fèrtils. Resultat d’això, es que van haver de gastar molta més aigua de la prevista per tal d’irrigar uns camps, que a sobre eren molt poc productius, provocant que es reduís dràsticament l’arribada d’aigua al mar d’Aral, i comencés així la seva desecació. Amb el pas dels anys, el que era un mar, ha esdevingut un gran desert, provocant que les ciutats costaneres que vivien eminentment de la pesca, es trobin ara al mig del no res, la població hagi empobrit i s’hagi vist afectada a sobre per malalties respiratories a causa de la sorra. A més, hi ha hagut un canvi climàtic en la zona, doncs d’un clima atemperat per les aigues del Mar d’Aral, s’han pasat a temperaturas pròpies del desert, amb molta calor de dia i molt de fred per la nit. Per més inri, els països afectats, continúen cultivant les plantacions, i per tant condemnen el mar a la seva desaparició. I ja per rematarho del tot, a l’Uzbekistan en época de collita s’obliga els nens a deixar l’escola i treballar als camps de forma gratuïta. Tot plegat una catàstofe en tots els sentits. La situcació actual es diu que és irreversible en el costat Uzbek, on es impactant veure les flotes de vaixells rovellats sobre la sorra on no fa gaire era el moll. Però sembla que a la banda Kazaka estàn fent esforços per mantindre viu el mar. Van construir un gran dic, però amb materials tant deficitaris que es va esfondrar poc després. A 2003 es va construir de nou el dic, aquest cop de ciment, i sembla que el Mar d’Aral recupera grandaria en el nord i a la población d’Aralsk torna a resorgir l’industria pesquera.
Us deixo una foto de l’evolució del Mar d’Aral durant aquestes quatre últimes dècades.
També un parell de links a dos reportatges de Thalassa molt interesants sobre la situación actual tant al nord (Kazakhstan) com al sud (Uzbekistan).
Kazakhstan: Reportatge Thalassa El retorn dels pescadors d’aral.
Uzbekistan: Reportatge Thalassa Mouinak, la ciutat fantasma.
Un altre curiositat de la nostra visita a l’Uzbekistan. A part de Mouinak (Moynaq), la ciutat més propera al Mar d’Aral es Nukus, una ciutat sense cap mena d’interés a part d’un excelent museu d’art soviètic (no el vam poder visitar al ser el dia de festa nacional quan hi erem….) i que estar a prop (2 hores i mitja en cotxe) de Moynaq. Resulta que en aquesta ciutat no hi ha massa hotels, i els que hi ha son cars, més de trenta dolars la nit. Però tot guiats per la Lonely Planet vam anar a parar als afores, a un hotel anomenat Tashkent Hotel. Un gegant de ciment de l’època soviètica, abandonat, amb la majoria de plantes totalment fantasmagòriques (de fet, has d’anar fins la tercera planta fins trobar una habitació utilitzable…), on no hi ha aigua corrent (oblida’t de la dutxa i de tirar de la cadena…), els llits son de l’època de la inauguració (es dorm millor a terra) i l’últim cop que algú va netejar alló va ser abans de la caiguda del mur de Berlin. A sobre, a la recepció hi viu una família que no se amb quins drets reals, regenten l’establiment i et demanen desvergonyidament trenta dolars per una habitació doble. Nosaltres després de negociar més de mitja hora vam aconseguir-la per dotze, un preu desorbitat de totes maneres. Ara, la família era realment simpàtica. Buscant informació sobre aquest allotjament l’únic que he trobat es un noi que ha penjat una foto del lloc amb un comentari prou explícit: el lloc més merdós on he dormit mai. Això era a l’any 2004 i nosaltres ho visitavem al 2009….us deixo la foto de l’hotel i de la família.
Hotel Tashkent, Nukus, Uzbekistan
Familia que regenta l'hotel.
Bé, anem ja amb les curiositats agradables. El metro de Tashkent. És maravellós, una obra titànica, on cada estació està decorada amb un motiu diferent, els passadissos son obres d’art en si mateixos, amb grans làmpades, i els vestivuls son gegants. El problema es que va ser disenyat com a refugi nuclear, cosa que es veu clarament en les seves portes d’entrada de més d’un metre d’acer d’ample. Aquest és el motiu pel qual està totalment prohibit fer-ne fotos. Hi ha policies, i molts, a cada estació, així que millor no arriscar. He trobat algunes fotos a internet, que aquí us les penjo.
Estació del metro
Un passadis
Un altre cosa agradable és convertirse en milionari en aquest país. El canvi de moneda fa que per un euro et donguin poc més de dos mil CYM oficialment. Tenint en comte que el bitllet més alt es de 500 CYM, us podeu imaginar que el fet de canviar cinquanta euros i sortir del lloc amb 210 bitllets et fa sentir ric. Però tot queda en res quant vas a canviar en el mercat negre. És el més habitual, hi ha gent per tot arreu voltant amb grans bosses de plàstic plenes de diners esperant fer negoci. Aquets et poden arribar a oferir fins a 2800 CYM per cada euro, més d’un 25% de diferència del canvi oficial. Us deixo amb una foto del nostres diners Uzbeks!
molts Cym, moneda d'Uzbekistan
En quant a impresions generals, comentar que la gent Uzbeka és encantadora. Viatjant amb ells en furgoneta o taxi compartit sempre ens han mostrat la seva curiositat per nosaltres, ens han ajudat a trobar els llocs on anavem, ens han comunicat amb gent que parlava en anglés per tal d’ajudarnos, i fins i tot ens han regalat menjar en els mercats locals. Es una gent tant poc podrida pel turisme, que es mostren orgullosos de poder ser ells els qui t’ajudin sense rebre res a canvi, de poder convidarte a un té a casa seva. Sembla que poc a poc Uzbekistan es va convertint en una mena d’Egipte en quant a viatges organitzats es tracta, amb viatges ràpids per visitar els quatre llocs emblemàtics de la ruta de la seda i barrejarse poc o gens amb la cultura local (avió, hotel, visita, hotel, visita i avió cap a casa…), però si viatges com ells i et busques la vida, son una gent genial. L’únic però el posaria en lo difícil que es fa agafar un bus interurbà al pais. Nosaltres només vam poder anar en un a la Vall de Fergana. N’hi ha molt pocs, i mai no en pots arribar a saber l’hora exacta de partida, i llavors sempre hi arribes tard. Gran culpa d’això es dels taxistes que t’enganyen i et fan arribar tard per tal que els contractis a ells. Però tot i així, fins i tot els taxistes son molt majos.
Per acabar, recomanar a tots l’imprescindible visita al Alisher Navoi opera, ballet i teatre, a Tashkent. L’edifici es impresionant i si sou afortunats podreu veure una ópera per un euro. Hi programen cada setmana unes quantes funcions diferents. Nosaltres vam tenir la sort de veure Carmen. Entre els actors secundaris amateurs, la Carmen de Mairena que feia de protagonista i la posada en escena del públic de la plaça de toros de l’obra fent la onada, la cosa va ser d’allò més freaky.
I res, com cada setmana us recomanaré un parell de blogs, en aquest cas evidentment de gent que ha passat per aquest països. El primer es d’un català que va vitajar en quad des de Barcelona fins a Tokyo. Us linko les etapes de Turkmenistan, Uzbekistan i Kazakhstan. L’altre es d’un altre aventura, en aquest cas, d’una família que es troba actualment fent un viatge en autocaravana des de Cabrils, al Maresme, fins a Sidney. El seu blog de viatge es la Road 111. Tots dos projectes son impresionants.
Per qui desitji informació de l’actual situació geopolítica del conjunt d’exrepúbliques soviètiques us recomeno un llibre editat últimament, en castellà, molt ben escrit i sobretot, molt ben documentat, on es fa un petit repàs a la història i s’analitzen profundament els motius de la situació actual de tot el que envolta el mar Caspi. El llibre es diu “El nuevo gran juego en Asia Central“, d’Editorial Popular, i el seu autor es Ivan Giménez Chueca, periodista i historiador de Barcelona.
Bé, una abraçada i fins la setmana que ve.
FRONTERES: LA FRÀGIL LINIA QUE SEPARA ELS PAÏSOS
Hem ronden pel cap un munt de temes sobre els quals escriure, però ja que és el primer post, voldria començar per una d’aquelles coses que tant m’agraden de viatjar, que hem fan sentir un viatger com els d’abans: creuar fronteres a peu.
Avui en dia ningú no s’imagina a casa nostra agafar un bus fins la frontera d’Andorra, per exemple, baixar del mateix, i passar-se unes quantes hores fent cues i tràmits fins aconseguir que et sellin el passaport per posteriorment buscar-te la vida a l’altra banda de la frontera per tal decontinuar avançant. De fet, a nivell europeu i rodalies ja no tenim aquest problema. Però es clar, amb la quantitat de viatges de cap de setmana i avions de baix cost que agafem, millor que sigui així, sino perdríem el temps de les escapades ràpides fent gestions més que gaudint.
Ara bé, un cop deixem les nostres zones d’influència europea (a Croàcia, per exemple, tot i no ser Unió Europea, pots entrar sense passaport), la cosa es complica. En molts països necesites tramitar previament el visat, i després aguantar cues i verificacions a les aduanes, sobretot si arribes en avió.
Però del que jo vull parlar és de creuar a peu. Els qui hagueu pogut anar viatjant amunt i avall per lliure, entendreu el que significa. En moltes ocasions pots trobar viatges organitzats que et tramiten tots els papers, et posen dins d’un bus, et porten fins a la frontera en qüestió, et desembarquen, pases l’aduana, i et tornen a carregar al bus fins arribar allí on toqui. En general fer això pot ser més còmode, tot i que no és una garantia, però el que és gairebé segur és que no és més ràpid i encara menys, més barat que fer-ho de manera independent.
Poso per exemple el que ens va passar per anar de Banghkok, Thailandia, fins a Angkor Wat, Cambotja. Per moure’s per Thailandia és molt cómode contractar el viatge en qualsevol agència de viatges, n’hi ha moltíssimes i aconsegueixen uns preus realment ridículs. Però la cosa canvia a l’hora de creuar frontera. El cas és que vam pagar un bitllet prou barat, ens van posar en un mini bus a primera hora del matí (amb una resaca impresionant, per cert) i en arribar a frontera, un home que ens acompanyava ens va dir que ell ens tramitava tot plegat, i això tenia un sobrecost de 5 dolars per persona. Si no ho feies et deixaven allí tirat. A part d’això, un cop creuada la frontera, et deixaven a l’altra banda durant unes quantes hores fins que en algun bus hi havia lloc lliure per arribar a Angkor Wat. En fi, moltes hores, un sobrecost inesperat i cosetes que et van fer posar de mala llet.
En canvi, el dia que deicideixes creuar sense intermediaris, la cosa sol ser més “insegura” però molt més emocionant. Recordo especialment les fronteres entre Uzbekistan i Kyrgyzstan, on erem els únics que volien creuar (vam escollir, sense saber-ho, el pas menys transitat, el de Namangan), i que tot i així, tenint tots els papers en regla, ens vam passar en aquelles garites unes cinc o sis hores. Suposem que els guardies esperaven que els hi donguesim alguna “ajuda” per tal d’agilitzar els tràmits. A part d’algunes recomenacions per l’esquena adolorida d’un dels guardies no vam deixar anar res més, evidentment. O creuar de Cambotja a Vietnam en una barqueta plena de gent local, erem els únics “guiris”, tot baixant pel riu Mekong. Va ser preciós i emocionant. La frontera de Vietnam i Laos, on per evitar un bus que podia trigar entre 16 i 30 hores, ens vam pasar un dia i mig en diferents transports fins arribar a la frontera (pel pas de Nam Phao, que uneix les poblacions de Vinh al Vietnam i Lak Sao a la banda laosiana), on el funcionari de torn exigia un dolar per tal d’estampar el visat de sortida. Tampoc en aquesta ocasió ho va aconseguir. Un cop a l’altre banda, tot i que la Lonely Planet asegurava que hi havia molta gent local esperant als viatgers, vam caminar varios quilòmetres i vam acabar fent dit. Per últim, creuar de Paraguai a Argentina per Pilar va ser xocant. A la banda de Paraguai tot correcte. La barca per creuar el riu era molt vella i anava molt plena. Però sorprenent a l’altra banda, l’Argentina, et trobaves una garita mig derruïda i un cami fet un nyap on ni tan sols els autobusos podien arribar. Tenint en compte que el poble més proper estava a molts quilòmetres, era una putada trobar-se allí. Això si, el govern de l’Argentina hi havia posat una gran placa a la frontera celebrant que Carlos Mènem havia inaugurat aquella frontera feia ni més ni menys que vint anys! Hi havia frontera però no carretera….en fi, és Argentina. Per “sort”, la gent local feia el transport en pick-up fins la carretera més pròxima per un preu exageradament car. I a sobre anavem tots al darrere del cotxe carregats com si fosim bèsties….però tot i així ho recordo amb aquella il.lusió de qui sap que ell ho ha fet pel seus propis mitjans, del qui ha viscut una petita aventura que forma part d’una gran gesta….
Però bé, el que està clar és que sigui on sigui, a qualsevol lloc del món, si has arreglat els papers previament, pots creuar frontera buscan-te la vida. I que potser en aquell moment arribes a pensar que estas perdent el temps, però amb la perspectiva dels mesos saps que aquella era la forma de fer el viatge més teu.
Dit això, unes quantes coses a tenir en comte a l’hora de creuar una frontera, són les seguents:
– Imprescindible tenir tots els visats en regla. Estalviaràs diners, temps i molts problemes.
– Portar fotos de carnet et pot fer estalviar algun que altre “tràmit” inespera’t i en algun cas, alguns diners (diners per que el funcionari oblidi que no tens foto, cas de Laos).
– És altament recomanable aixecar-se ben aviat el dia que has de creuar frontera, doncs a part de no saber quantes hores pots estar allí fent tràmits, tampoc no saps exactament que hi haurà a l’altra banda: transports fins el poble més proper, hostals….
– Un cop has creuat frontera, et trobaràs en un nou país, nova divisa, nova cultura…i has de començar de cero, borrar els preus als que estaves acostumbrat, i tantejar els preus del nou país. Normalment els dies de frontera solen ser més cars que els normals, al igual que menjar un entrepà en un aeroport és més car que al bar de la cantonada. Son llocs on la gent s’ha de moure si o si, i s’encareixen per aquest motiu.
– Com que no saps quant de temps pots estar allí tirat, ni quin tipus de frontera vas a creuar, no està de més portar quelcom de menjar de subsistència. De fet això és recomenable en qualsevol moment del viatge.
– Procurar calcular quants diners necesitarem fins arribar a un lloc civilitzat i canviar el mínim d’euros o dolars a la mateixa frontera per tal d’arribarhi. Viatjar amb dolars o euros és sempre més car que no pas amb la moneda local. Tanmateix és recomanable canviar els diners (si son pocs) del pais que deixes a la mateixa frontera, tot i que el canvi sigui normalment molt desfavorable. Comte amb no quedarse amb massa moneda d’un pais que ningú no us canviarà, com és el cas de Cym Uzbek. Si paseu per Turkmenistan, directament cremeu els diners que us sobrin, ningú no els canvia, no els volen ni que els regaleu.
– Diuen que portar a sobre petits objectes del Barça o revistes un poc picants pot ajudar en certes fronteres com les de Xina per fer menys exahustius els registres. Pot ser, nosaltres sempre vam preferir tenir paciència a fomentar la corrupció.
– Preguntar a la gent que ha creuat en sentit contrari el dia abans pot ajudar a fer-se una idea de preus i del que a un li espera. El que passa és que això ho pots fer en llocs on hi ha molt trànsit d’estrangers, i les fronteras de les que parlem no son d’aquest tipus.
– Pendre fotos a certes fronteras pot estar prohibit. Consulteu abans al funcionari de torn.
– En certs països és altament recomanable no esgotar el visat al màxim i procurar pasar la nit ben a prop de la frontera el dia abans que expiri el visat. Els horaris de les fronteres són molt relatius.
– Aconseguir certs visats pot variar molt de preu segons on els tramiteu. Per Uzbekistan, tant a Espanya com a Italia o Grècia et fan pagar molts diners i fer molts tràmits, i en canvi a Istambul tot és fàcil i molt més barat. La proximitat cultural i física entre els països sol fer que els tràmits siguin molt més fàcils: ho solen tenir més per la má, demanen menys informació i ho tramiten més ràpid. No és el cas, per exemple, del visat Indi a Islamabad (Pakistan), on et poden fer esperar setmanes o mesos, fent que et caduqui en conseqüència en visat pel Pakistan. Ni el de Xina, on depenent de les relacions politiques amb el pais on el demanes pot ser complicat aconseguir-lo. A Espanya, tant aquest com el Indi son fàcils d’aconseguir.
Bé, us aseguro que podria escriure molt més sobre el tema, però ara mateix ja estic una mica saturat. Si algú te algun dubte, que pregunti….o si hi ha quelcom erroni, per favor, m’ho faci saber. Saber d’altres experiències mai no està de més.
Per acabar, us recomano un blog de viatges….procuraré recomenar un cada setmana. En aquesta ocasió fins i tot em permetré recomenar més d’un, de gent amb qui vam coincidir o vam tenir contacte electrònic durant el nostre viatge:
– Els Xinuxanos, una gent de Ripoll que l’any passat van anar de Vietnam fins a Catalunya en bicicleta.
– Els nanos de destino los 30, amb qui vam coincidir a una biblioteca de Nova Zelanda….internet gràtis!
– Aquets dos madrilenys els vam trobar a Vietnam….vam sopar junts i vam mantindre contacte la resta de viatge però no vam tornar a coincidir. Nuestravueltaalmundo es el seu blog.
– En Giacomo es un italià que recorre sudamèrica amb la bandera de la pau….un tio bastant increïble, tot un personatge.
– I evidentment el nostre blog de viatge: els rodamons.
Segur que mancan alguns, però tranquils que amb això del blog un sempre està a punt per rectificar!
Fins la setmana que ve!
Comencem a caminar
Si, amb un primer pas es com es comencen els viatges, i després un altre i un altre i un altre……… comencem, així, a caminar.
M’agrada viatjar, com a tanta altra gent. Ara fa uns mesos vam tornar amb la meva parella d’un viatge llarg que ens va portar a veure món durant un any. Com que sembla que restarem a casa durant una temporada més o menys llarga, tot i que procurarem fer escapadetes de cap de setmana i algun que altre viatget per vacances, he decidit començar a escriure un blog on pugui explicar algunes experiències, records i reflexions que hem puguin vindre al cap, tant d’aquest viatge com de tants altres que m’han portat a descobrir racons i gent extraordinària. Que ningú no em malinterpreti, simplement parlarè de la meva experiència, sense voler donar lliçons ni res d’això. A més a més, jo que hem coneixo, se que serè capaç de contradir-me moltes vegades, així que us demano per adelantat que no m’ho tingueu en compte. Es simplement que les idees que un dia em semblen genials, al dia següent potser ja no m’ho semblen tant (fins i tot a vegades em semblen horribles…) o es que algú ha aconseguit donarme una opinió diferent a la meva i m’ha convençut.
Escriurè en català, la meva llengua, doncs no hi ha massa blogs en el nostre idioma i menys encara de viatges, tot i que arreu del món hi ha catalans instal.lats o viatjant en els llocs més inòspits. La idea es escriure regularment cada setmana, procurant publicar els dilluns el que la meva closca hagi estat capaç de recordar o crear. Evidentment rebré encantat sugerències i correccions. Espero no fallar-vos i que tots plegats descobrim un món que no podiem ni arribar a imaginar. Així doncs, sortim tots plegats per la porta, i enfilem el camí que donarà inici a aquest viatge.
El camí segueix i segueix
des de la porta.
El camí ha anat molt lluny,
i si es posible haig de seguir-lo
recorrent amb peu decidit
fins arribar a un camí més ample
on es troben senders i cursos.
¿I des d’aquí on anirè? No sabria dir-ho.
Cançò que canta Bilbo Saquet quant surt de casa i abandona definitivament La Comarca,
( El Senyor dels anells Libre.I capítol I)
Viatges i reflexions 