It Just Began

Ya ves, lo tengo decidido. Ya ves, le sigo dando vueltas. Ya ves, le estoy buscando sitio. No sé que coño tengo en la cabeza…

Ya ves, quién iba a decirlo, que tú cruzarías esa puerta y a pesar de ser solo un suspiro, se me hizo largo el compás de espera.

Recuerdo que yo no era el más listo, y tú me diste pista abierta. La pena fue habernos despedido, habernos despedido fue una pena.

Me esperarás despierta, yo aguantaré entero y seguirás mi estela cuando me den por muerto. Dí si me harás un hueco para ir a dormir.

Mírame, los años han pasado, por ti no creo que nadie lo dijera. Estoy subiendo a un tren que no tiene destino y cada parada se hace eterna.

Perdón, si soy inoportuno. Perdón, no sé actuar de otra manera. Perdóname, lo hago por instinto. Perdóname, si no hay quien me entienda. 

Me esperarás despierta, yo aguantaré entero y seguirás mi estela cuando me den por muerto. Me esperarás despierta… y seguirás mi estela…

Dí si me harás un hueco para ir a dormir.

Ya ves, lo tengo decidido, ya ves, le sigo dando vueltas…

Seis años después reapareces y hablando sola resumes tu noria de vida en un solo café. Y curado al fin, me permito el lujo de observar tu pelo raro y creo que ahora fumas demasiado. Y hablas como si te hubiera preguntado: «¿De quién te vengabas todo el tiempo que yo estuve a tu lado?» Y aun no sé a que diablos viene ahora tu llamada. Tiembla tu cuchara y eso nunca queda bien. Di, di la verdad, llevas tiempo sin romper muñecos. Pasados unos meses alguién me ajustó de nuevo y queda un poco lejos cuándo me incendiaste y ya.. soplaron las cenizas. Volaron las cenizas…

 

Love of Lesbian.

Maniobras de escapismo. 2007

Parad los relojes, descolgad el teléfono. Prevenid el ladrido del perro con un jugoso hueso. Silenciad los pianos y, con apagado tambor, el ataúd sacad y las plañideras avisad. Que avionetas negras nos sobrevuelen y en el cielo escriban el mensaje: «ÉL HA MUERTO». Poned en los blancos cuellos de las palomas un crespón, que los guardias lleven guantes negros. Porque él fue mi norte y mi sur, mi este y mi oeste, mi semana de trabajo, mi descanso dominical, mi mediodía, mi medianoche, mi charla, mi canción. Creí que el amor duraría siempre. Me equivoqué. Ya no quiero las estrellas: apagadlas todas. Envolved la luna, desmantelad el sol. Vaciad los océanos. Los bosques arrasad. Porque ya nunca nada podrá acabar bien.»

Jo no sé fer cançons. I en el fons m’és igual. I tanco els ulls i em veig al mig d’un gran teatre ple de gent aplaudint. I et veig plorant. Has vingut, la mare al fons.

Cançó de La iaia, dins Les ratlles del banyador.

(…) Feia una estona, quan havien quedat parats per últim cop, ella també s’havia fixat en la furgoneta que hi havia a la seva dreta: a dins hi anaven cinc o sis nois que cridaven entre ells i es movien al ritme de la música. En veure’ls comportar-se amb aquella alegria, sense la preocupació per arribar tard a casa ni res, la Marina havia tingut un atac de nostàlgia hi havia recordat que ella, temps enrere, també havia estat així. Havia pensat (i s’havia sorprès en adonar-se’n) que, de fet, per tornar a aquella època només havia de recular tres anys, fins abans de conèixer en Jan. Per un instant havia caigut en la temptació de recordar com era exactament aquella vida anterior, però de seguida, sense saber per què, s’havia reprimit. De tota manera, no havia pogut evitar que per l’escletxa momentània d’aquella temptació s’hi escolés un antic sentiment de llibertat; potser no ben bé de llibertat, potser de despreocupació o de lleugeresa. Com d’una indolència privilegiada que per un moment havia cristal·litzat en la imatge d’una gran cambra d’alts finestrals transparents sense vidres, on s’abocaven dia i nit el cel blau i el mar furiós infinit.

Quan es va adonar que aquells nois li feien senyals, la Marina es va refugiar en les ulleres de sol per dissimular que no els veia, però no va deixar d’observar-los. Els nois devien intuir que aquest era precisament el joc que volia jugar ella, perquè van continuar mirant-la i fent broma. La Marina es va fixar sobretot en un dels nois que anava al seient del darrere, a tocar de la finestra. El trobava guapo, tan ros de cabells; era jove, però ja no era un adolescent; l’assenyalava a ella i, amb cara de murri, li bufava un petó; després feia veure que es desmaiava d’amor. Els altres l’empentaven i reien. Com que no hi va veure malicia, en aquelles bromes, la Marina va decidir que els seguiria el corrent, i per primer cop va somriure amb els llavis i els ulls (amagats rere les ulleres de sol). Aquell gest va atiar encara més la cridòria dins la furgoneta. Un dels nois va ensenyar-li una petaca, després va fer veure que brindava a la salut d’ella, va fer un glop llarg (que va resultar molt teatral: la petaca probablement ja era buida) i la va passar als altres.

Aleshores els cotxes van començar a frenar un altre cop, i la filera del mig (per on circulava en Jan) va quedar quieta abans que les altres. La Marina va veure com la furgoneta reduïa la marxa però havia de passar de llarg, seguint endavant, i tots, ella i els nois, van sentir una sobtada decepció, com si de cop enmig d’una sessió de màgia se n’hagués anat la llum. El conductor de la furgoneta va subratllar l’instant fugaç amb dos tocs breus de clàxon, i en Jan (que no s’havia adonat de res) va buscar inútilment d’on provenien (mirant pel retrovisor, un acte reflex) i va pensar que la gent s’estava posant nerviosa. (…)

MADELEINE STOWE