De Plaça Espanya a Martorell, FGC.
Els FGC van plens, sovint amb molta gent dreta, funcionant com una línia de metro, més o menys. Això és el que ens venen amb orgull.
Actualment, per anar de Barcelona a Martorell Centre es triga 45 minuts per recórrer 29 km, és a dir, una velocitat mitjana de 40 km/h… l’any 2024.
Per anar d’Igualada a Plaça Espanya, 64 km, mantenim un promig similar i ens hi passem més de 90 minuts. Pràcticament el mateix que als anys 20 del segle passat, quan es va electrificar el tram de Martorell a Barcelona. Per a la connexió entre Igualada i Martorell, però, es va haver d’esperar fins als anys 30.
És a dir, quan volem amagar un mal servei als ciutadans, ens trobem amb eufemismes hipòcrites que ens distancien de la realitat i ens desincentiven a ser crítics amb el que tenim.
La realitat és aquesta: el traçat, l’ample de via, la manca de doble via… tot segueix com el 1893. És difícil d’explicar.
Quan es va inaugurar el tren de vapor, a finals del 1800, anar en diligència d’Igualada a Barcelona costava entre 10 i 12 hores, i el tren va ser una millora revolucionària, reduint aquest temps a menys de 3 hores.
Avui dia, triguem més de 90 minuts en tren i uns 55 minuts en cotxe.
Tot això ho escric mentre faig el viatge de Barcelona a Martorell: 29 km en 45 minuts.
RIP Mimi Parker
Mimi Parker ha estat, per a mi, una joia inigualable. La cantant de la banda indescriptible Low va morir el 5 de novembre de 2022. Mimi va lluitar contra un càncer d’ovaris diagnosticat el 2020, però no va deixar de fer música amb el seu marit, Alan Sparhawk, fins poc abans de la seva mort, quan ja no va poder continuar.
Ara puc seguir escoltant Low, però el que no puc deixar de cap manera és escoltar les recopilacions creades pels seus fans. Sí, segurament som pocs, però no podem parar de gaudir de Mimi Parker. Les recopilacions de cançons de Low cantades per ella encapsulen el millor de la banda i el millor d’ella. És una experiència insuperable.
Llarga vida a Mimi Parker.
Plàcid Garcia-Planas
Ja fa més de 15 anys, l’agost del 2009, era a la piscina d’Abrera llegint La Vanguardia, i un altre article d’en Plàcid Garcia-Planas em va encantar.
Jo ja tenia el blog, i evidentment hi vaig donar la meva opinió: per a mi, és i era el periodista que m’empenyia a comprar el diari.
Això només ho havia aconseguit, molts més anys enrere, Montserrat Roig, que va morir el 1991, deixant un terratrèmol per aquesta “injustícia”.
De vegades sóc molt afortunat, i així em sento quan, tal com vaig poder fer aquest dissabte, em vaig retrobar de nou amb en Plàcid: un altre dinar, una altra xerrada, un plaer. Sempre ha estat així. Gràcies, Jordi Pallarès, gràcies, Plàcid Garcia-Planas. Moltes gràcies per existir.
..: MadeByMiki :.. 