Excepcionalment, avui que és dissabte i també hi ha mercat a Santanyí, obri la Casa Blai Bonet – Centre de poesia. Hi tinc l’ull tirat des del juliol, que ja hi vaig passar per darrere, pel carrer de Palma, i vaig adonar-me que estava en funcionament. L’edifici reformat va inaugurar-se fa poc més d’un any, al juny de 2024, tot i que el projecte de reforma ve de 2009. Anteriorment, recordo haver visitat el Centre de Poesia Blai Bonet el juliol de 2015, als primers anys de les estades estivals a Mallorca. Per l’article de Pere Antoni Pons “Mallorca a través de les cases dels seus escriptors“, publicat a El Temps el 30 de juliol de 2018, deduïsc que aquella visita va ser a la Casa de la Cultura, una planta de la qual l’Ajuntament de Santanyí va cedir per ubicar-hi el llegat de l’escriptor. Així doncs, de la casa familiar de Blai Bonet, que el Consell de Mallorca va adquirir, pràcticament només se n’ha conservat la façana original i s’hi ha construït un edifici nou de trinca pensat com un veritable centre cultural amb els espais adequats a aquest tipus d’infraestructura: un arxiu com déu mana, un espai de lectura i estudi amb biblioteca, un espai de recreació de la casa que va habitar Bonet, un altre d’exposició de la seua obra, i un auditori, amb un pati que serveix també per fer-hi actes literaris a l’aire lliure.

La base de tot plegat és el llegat de l’escriptor, que es custodia a l’arxiu que hi ha al soterrani de la part de l’edifici que dona al carrer de Campos. Aprofitant l’avinentesa que en aquell moment no hi ha ningú més a l’edifici, la persona que m’atén me n’obri la porta per fer-hi una visita que no arriba al minut. Li dic que encara que només siga per sentir enveja, ja em va bé fer-hi un cop d’ull. A més del llegat de Blai Bonet, aquest arxiu també ha anat acollint el llegat d’altres autores i autors residents: Jaume Pomar (1943-2013), Damià Huguet (1946-1996), Antònia Canyelles (1942), Josep Maria Llompart (1925-1993), Cèlia Viñas (1915-1954) i Antoni Vidal Ferrando (1945). Els traspassats van ser coetanis de Bonet o fins i tot amics. Els vius han decidit donar el seu fons perquè l’arxiu el catalogue.

Continua llegint →

La mudança és la mort de la biblioteca. No cal recórrer a exemples il·lustratius quan l’experiència pròpia t’ho diu. La biblioteca pot recompondre’s més endavant, però difícilment tornarà a ser la mateixa. Serà la mateixa col·lecció, però no la mateixa biblioteca, perquè en ser diferent la ubicació, l’ús, la relació o la rellevància, la mateixa col·lecció canvia de valor.

Un efecte primer és que, per exemple, no tinc manera de fer la llista dels llibres llegits el 2022, tal com vaig fer amb el 2021 i amb el 2020, perquè els llibres corresponents estan desats en capses, emmagatzemats. Sospito que la quantitat no deu arribar a les 24 lectures anuals. També és veritat que els anys de confinament i de quedar-te més a casa van ser un moment òptim per capbussar-te en la lectura sense límit de temps. Però tampoc no tinc manera de comprovar que això siga així pel que fa al 2022.

A més, han començat a passar coses noves. En primer lloc, s’ha fet evident la limitació d’espai, perquè per molt espai disponible que tingues sempre hi ha un moment que l’acabes omplint. Passa com amb l’espai de núvol que amablement o no tant et donen per fer-te un compte de l’empresa que siga que se’t vol enviscar. Durant un temps gaudeixes d’un espai que pareix inesgotable, potser en algunes empreses això s’escurça cada vegada més, i arriba un dia que et diu que el disc és ple i que no tens més espai. I llavors has de començar a fer net. És el que en l’àmbit bibliotecari se’n diu esporgar. Això si no vols continuar transformant, és a dir, menjant-te l’espai disponible per posar-hi més llibres. Fins a fa molt poc, esporgar per esporgar no entrava en les normes de la col·lecció, de llibre i de la resta de material: vinils, CD, K7, fotos, cartells, fullets, targetes de visita… És clar que a l’hora d’empaquetar hi ha un sedàs poc o molt conscient de si val la pena conservar el que tens a les mans. Si això es repeteix en un termini relativament breu de temps, la cosa pot anar a més. Ara, esporgar per esporgar no entrava en els càlculs. Però arriba un moment que sí. I així és que avui he encès el foc amb les pàgines arrencades del diccionari de llatí que vaig fer servir al batxillerat. El fet m’ha fer recordar l’escena del detectiu Carvalho de Vázquez Montalbán encenent el foc a l’apartament de Caldetes amb pàgines arrencades del Quixot. El pobre diccionari estava més que usat i el tenia repetit, així que m’he decidit per conservar un únic exemplar: el més nou. El foc s’ha encès de pressa, com si el temps del que contenien les pàgines estripades es llancés a l’abisme definitiu de la destrucció.

Una altra cosa nova és la decisió de donar una segona vida als llibres. Així com fins ara la prioritat era conservar els exemplars, amb el resultat d’anar acumulant-los, ara la cosa s’ha obert a compartir-los, a l’intercanvi, a prestar-los perquè algú altre els puga llegir si vol. I si el llibre torna més avant a la biblioteca, bé i, si no, la vida continua i l’enriquiment que proporciona el llibre també. Potser, en aquest canvi de percepció, hi tinga a veure l’existència del llibre electrònic, que el converteix en una cosa immaterial, emmagatzemable en un dispositiu o al núvol, i recuperable en qualsevol moment sense que ocupe un lloc físic. Potser el pas del temps hi juga també el paper de fer canviar l’escala de valors. No és millor això que la possibilitat que un dia tot vaja a parar al drapaire sense més entremigs? La vida dels objectes també és limitada i només està subjecta a la voluntat del propietari fins a un cert punt. Aquesta relació de propietat privada també és relativa i no resisteix el pas del temps per més il·lusions que ens en puguem fer.

Així doncs, l’afirmació inicial d’aquest escrit, convé matisar-la. Es tracta de no desbaratar el que tenim, traure’n el màxim pròfit des de l’estima i de gaudir-ne com el tresor que és.

Escrit el 2022.

Sense solució de continuïtat he vist Bon jour, tristese i Belle de jour, la primera en la nova versió de Durga Chew-Bose de la novel·la de Françoise Chagan i la segona de Luís Buñuel. 2025 i 1967 respectivament, és a dir, entre ara mateix i a l’any d’haver nascut. Totes dues pel·lícules característicament franceses, fins i tot en les espanyolades de Francisco Rabal a Belle de jour en el seu paper de facinerós murcià.

A banda de la indagació en la psique de les persones, les seues pulsions emocionals, eròtiques, sexuals i relacionals amb les persones dels eu entorn, és a dir, amb la seua família, amb amants, amb amistats; les dues pel·lícules es caracteritzen per deixar un marge generós, diria que declaradament intencionat en el segon cas, a la interpretació de l’espectador. També tenen en comú el protagonisme femení. No conec les versions cinematogràfiques anteriors de Bon jour, tristese, ni he llegit la novel·la de Sagan. Filmin la presenta com una versió feminista de la novel·la. En qualsevol cas, les dues cintes plantegen el paper de la dona davant les institucions heteropatriarcals, digueu-ne relacions de parella, digueu-ne matrimoni. Més punts en comú: en tots dos casos es tracta de problemàtiques pròpiament burgeses i parisenques. La protagonista de Bon jour, tristese és una estiuejant parisenca que malda per intervenir en la vida sentimental de son pare per protegir la seua pròpia existència, amb uns resultats que l’espectador haurà d’interpretar en darrer terme. El plantejament que Buñuel fa de les pulsions i la conducta de la protagonista de Belle de jour entra de ple en l’anivellament de realitat i somni i és cosa de l’espectador discernir quan som en un cantó i quan en l’altre i com interpretar el simbolisme de les escenes irreals que s’intercalen en la història.

[26/09/2019]

Quan un arriba a l’aeroport de Palma experimenta una sèrie de sensacions simultànies. Tots els aeroports s’assemblen molt i els aeroports espanyols encara més, perquè hi ha una única entitat que els gestiona i tots semblen tallats pel mateix patró organitzatiu. No és res de relacionat amb el disseny arquitectònic, sinó amb el funcionament de les coses. Endemés, tots els aeroports s’assemblen. Si vens de Barcelona, alguns cartells et donen la benvinguda en català. Després, aquesta sensació casolana es dilueix. Hi predomina la presència de l’estat, com al Prat de Llobregat. L’ordre és el mateix i no calen cartells de benvinguda per anunciar-ho.

Avui, l’illa té el mateix aspecte que la primera vegada de la sèrie de visites que hi he fet en els darrers anys. Turisme en games diferents en un medi geogràfic característic, molt arrelat a la pagesia, que va fent el que pot des que el fenomen de la massificació va venir per quedar-se. Sempre desitgem l’equilibri que ens hem trobat i és lícit desitjar que l’illa no es massifique més, però amb la massificació actual, que t’inclou, ja és més difícil heure-te-les. El trànsit de tot tipus de vehicles, això sí, va creixent mentre les infraestructures viàries continuen sent les mateixes que fa posem per cas deu anys. Vull pensar que es tracta d’una mesura de moderació, de limitació del fenomen turístic i de minoració de l’impacte ambiental. Si hi ha d’haver autobusos pels camins asfaltats, problema dels qui hi transiten, però pel que es veu no hi haurà infraestructures més àmplies, que atraurien encara més trànsit. Això mateix de les platges. Si hi vols fer cap, deixa el cotxe i ves-te-n’hi a peu. La tornada serà més dura, costa amunt.

Continua llegint →

El 3 d’octubre de 2022 Albert Garcia Pascual va faltar sobtadament a Castelló de la Plana. Tenia 55 anys. Castellonenc amb raïls a Culla, formava part d’El Pont Cooperativa de Lletres, associació d’escriptors i escriptores de les comarques de Castelló fundada a Benassal el 2010, on té la seu, amb l’objectiu principal d’impulsar, desenvolupar, coordinar i divulgar l’estudi i activitat literària en llengua catalana. Després del recital d’urgència «I la meua ànima com un plat d’olives», pocs dies més tard del seu traspàs, l’associació va decidir dedicar-li una de les seues publicacions honorífiques, dins la col·lecció Ponts oberts, caracteritzada per tractar-se d’obres publicades sota llicència Creative Commons, lliures, doncs, de drets de reproducció, accessibles a la pàgina de biblioteca del seu web elpontdeleslletres.cat, que acull obres individuals i col·lectives, com és el cas de La tempesta contra les roques. Poesia i memòria d’Albert Garcia Pascual, que pot descarregar-se en diversos formats digitals o bé comprar-se en paper.

El Pont va presentar-lo a la Fira del Llibre de Castelló de 2023 i el 30 de setembre del mateix any va portar-lo al recital d’homenatge que va dedicar al seu amic de lletres al poble mateix de Culla, fent-lo coincidir amb la trobada literària anual de l’associació, que arribava a la dotzena edició i ha recorregut des de 2010 diversos pobles de les comarques castellonenques. La vinculació familiar de l’autor amb Culla s’havia estretit des que, arran de la pandèmia, va decidir anar a viure a la casa pairal del poble.

Continua llegint →

[Escrit publicat en el volum Francesca, la sal de les xertolines (2022), d’homenatge a l’escriptora Francesca Aliern amb motiu del seu vuitantè aniversari]

La penya de les lletres ebrenques ha pensat de fer-te un volum d’homenatge amb motiu del teu setanta-cinquè aniversari, i em demana que hi contribuïsca amb un escrit del meu antull, que pot ser del gènere que em vinga més de gust, en atenció a la diversitat d’interessos i pràctiques literàries que acull una comunitat d’aquestes característiques. Les comunitats que funcionen per adhesió són imbatibles a l’hora de generar iniciatives. Es fa per gust i el resultat sempre està bé o encara millor.

Així doncs, rebobino a veure què trobo al bagul per afegir-me a la festa, perquè tinc clar que no vull deixar passar l’oportunitat de participar-hi, i el que hi trobo em fa dir que la meua aportació serà forçosament modesta, circumscrita als reculls compartits, i encara no tots. Així doncs, per escriure això, he rellegit les narracions “Cric-cric”, de L’altre Nadal (2006); “L’oncle Miquel”, d’El riu que parla (2008); “La gavina (cant a la llibertat)” d’Ebre Blook (2009); “La Seso” de Galeria ebrenca (2009) i “El refugi” d’Assassins de l’Ebre (2019). Tretze anys entre la primera i la darrera, un temps considerable, sobretot tenint en compte el lapse entre el penúltim i l’últim títol, durant el qual hem anat creant una coneixença, una complicitat que, tractant-se de tu, no podia conduir més que a l’amistat.

En rellegir aquestes narracions, complementades amb algun altre text pescat de la xarxa, el caràcter de l’escriptora i de la persona es dibuixa nítid, coincident amb l’experiència personal, amb el contacte directe de les converses mantingudes, sobretot a Amposta, arran de les Jornades de les Lletres Ebrenques, però també a Mora d’Ebre, al Litterarum, o a Falset, arran de la presentació d’Assassins de l’Ebre. L’afabilitat en el tracte es reprodueix en les teues narracions en una expressivitat orientada a la transmissió d’una sensació, d’una afecció: la tendresa. En la desgràcia, en la felicitat, en l’ostracisme, en la innocència, en l’egoisme i en la recerca de la llibertat, en la feminitat, en la ferocitat de viure, en la fortalesa i en la debilitat, en la dominació i la submissió, hi he retrobat sempre aquest punt de vista de narrar, de contar des de la tendresa, des d’una compassió no ben bé cristiana, o no tan sols, sinó des de la fraternitat pròpia de la humilitat compartida. Una humilitat transversal a la majoria de la gent de bona fe d’aquest nostre país català que són les Terres de l’Ebre com ho és el Maestrat, que sap que sobretot ha de comptar amb les pròpies forces per anar avant i viure la vida.

Aquestos trets de la narrativa que apareix en els relats, potser algunes respostes en entrevistes, donen a entendre dos altres puntals del que contes en el cabal gros de les teues novel·les: l’enyorança del temps passat i la lluita per guanyar el futur.

La mirada sobre el passat, sobre el temps passat i sobre la manera d’entendre-ho tot que has viscut en la teua joventut, està amarada d’aqueixa tendresa, de l’enyorança de la innocència primigènia, de quan l’aire era pur i l’aigua neta i la terra servia per extraure’n l’aliment i la família i la societat eren el poble i potser algun viatge escadusser per causa major. El món perdut de la infantesa pot resultar duríssim, però el punt de vista, el tractament que n’ofereixes, està amarat de la magnanimitat de qui l’ha viscut de primera mà i n’és coneixedora, de les fortaleses i de les mancances, i l’ha estimat de cor. En realitat, aferrar-se a la memòria, personal i col·lectiva, demostra una mentalitat humanista ferma com una roca, capaç d’assumir i sobreposar-se als naufragis de l’existència per abraçar allò que la vida humana té de valor, poc o molt, i en la circumstància que siga. Un vitalisme a prova de dictadures.

I alhora la lluita per guanyar el futur, la lluita de les dones per espolsar-se la moral nacionalcatòlica i el masclisme que li és inherent. Perquè en la teua narrativa contes la lluita, l’esforç sord de les dones, fortes o submises, per anar avant, per vèncer la consideració social que els atorga el patriarcat. Aquestes heroïnes del silenci com la Seso, com la Daniela, que s’anticipen al temps que els toca viure, són l’estendard d’un demà que potser ja és avui i que anuncia l’apoderament de les dones, la lluita per abolir les estructures heretades i construir la llibertat com a forma de vida.

Potser aquesta perspectiva, aquest enfocament de la temàtica ja dona de si els elements imprescindibles per a entendre el ressò que els teus llibres han tingut entre el públic ebrenc. Les fonts de l’experiència pròpia i el tractament realista que en fas donen lloc a uns relats molt propers a l’experiència del públic lector, que per això mateix s’hi pot sentir identificat, perquè al capdavall li parles del món que coneix, que ha viscut i s’hi pot reconèixer, segurament de la mateixa manera que t’hi reconeixes tu mateixa, és a dir, amb la mateixa mirada sobre el passat. Amb tot, trobo que aquesta proximitat queda reblada pel llenguatge amb què t’expresses. No diré que en el que he rellegit s’hi pot trobar una reproducció de la manera de parlar del públic que et llegeix o dels personatges que apareixen en els relats, cosa que ens remetria a la parla efectiva de la societat local de l’època, que no és el cas. Però sí que podríem dir que el teu llenguatge, lluny d’artificis rebuscats, coincideix de ple amb el cabal lingüístic del públic que t’ha llegit tot aquest temps i, encara més, coincideix amb la seua manera de pensar, d’estructurar el pensament i, encara més, la imaginació. I d’aquí aquesta sensació de proximitat, aquesta contigüitat tan exquisida. I aquesta coincidència s’arrodoneix amb l’ús de paraules privatives de les Terres de l’Ebre, és a dir, de paraules en què el públic lector s’identifica. No podria ser d’altra forma i és mostra de dignificació de la modalitat nostrada, coneguda com a tortosí, que siga d’aquesta manera. Perquè la vitalitat de les lletres i de la llengua catalanes té en la diversitat una de les seues fonts principals i contribuir-hi en aquest sentit és una necessitat i un mèrit que s’han de reconèixer.

Sempre recordaré quan vas parlar-me dels meus pares i de la coneixença que n’havies fet arran de la presentació de llibres. Fa poc, en la presentació del meu darrer llibre a Traiguera, vaig dir que un acte d’aquelles característiques era impensable el segle passat perquè veritablement no hi havia costum de fer-se’n. Avui, és molt normal i fins pot reunir una multitud. Sé que amb els teus llibres també hi has contribuït, a Traiguera com en tants altres pobles del nostre entorn, i segurament això és el més important de tot: l’aportació a la construcció d’una cultura literària sòlida.

Moltes gràcies i que aquest escrit en forma de carta puga servir també d’aportació al teu reconeixement.

Una abraçada.

Podria dir-se que un fantasma recorre el Maestrat: el fantasma dels càtars. Com se sap, els càtars i el catarisme van ser un moviment religiós cristià medieval, que en aquesta banda de l’Occident cristià va ser combatut per heretgia per l’Església Catòlica de Roma i pel rei de França. Emparats pel rei d’Aragó, Pere I el Catòlic, que va morir a la batalla de Muret (1213) per defensar la terra on havien arrelat, una part van optar per refugiar-se a Catalunya. Els qui més, van morir esclafats per la persecució, com a Montsegur (1244) o bé van passar a la clandestinitat. Aquest darrer és el cas de Guilhem Belibasta, nascut el 1280 a Cubièra (Llenguadoc). Perseguit per la seua fe, va passar a Catalunya i va fer cap al Regne de València, a Morella i Sant Mateu, on existia una comunitat càtara. Hi arriba entre 1314 i 1315 i s’hi està sis anys, just en el moment de la creació de l’orde de Montesa com a conseqüència de la dissolució de l’orde del Temple per manament papal. A Sant Mateu hi exerceix el seu clergat càtar. Després torna a Occitània, és fet pres per la Inquisició i mor a la foguera, el 1321. De fet, la peripècia valenciana de Guilhem Belibasta ve a ser la darrera reminiscència del món càtar als Països Catalans, més de 50 anys després que l’heretgia hagués estat esclafada a Occitània.

Continua llegint →